DE PESCADORS, MARINERS I DRASSANES

Des d’antic, Sant Feliu ha comptat amb infinitat de persones dedicades als oficis de la mar. L’orografia de la nostra platja, amb una bella forma de petxina i un promontori elevat dividint-la en dues, oferia l’abric d’un port natural arrecerat i practicable -no en va, fou el lloc escollit pels primers pobladors ibers on situar el poblat costaner-, mentre els boscos dels entorns proveïen de bona fusta per a la construcció de vaixells.

Les arts de pesca, el comerç de cabotatge, hi han estat presents des de sempre amb barques de sardinals, llaguts, balandres, barques de mitjana, tartanes i llondros animant l’horitzó amb els velams al vent i les platges i el port amb la bellesa de les seves formes i colors. El transport de mercaderies, el comerç amb les amèriques, es feien principalment amb bergantins i goletes. Alhora, pel seu enclavament geoestratègic, el nostre port s’ha vist immers des de que el temps és temps en escaramusses amb pirates i corsaris i diversos conflictes bèl·lics que afavorien la presència de vaixells armats i la construcció de grans naus, sobretot al segle XVIII quan s’implanten a la vila les drassanes reials de Felip V.

La platja que avui entenem i gaudim com un espai lúdic abans era, sobretot, un lloc de treball quotidià animat pel tràfec de pescadors amb paneres plenes de peix, remendadores treballant les xarxes, bastaixos carregant i descarregant mercaderies... sense oblidar l'esdeveniment que suposava la construcció d’un vaixell a les drassanes a cel obert, comandades pels mestres d’aixa donant ordres a traginers de fusta acabada de talar, serradors i calafats.

Quatre dades interessants *

L’any 1258 la Universitat de Sant Feliu obté de l’abat Gerard, senyor feudal del terme, la facultat de bastir drassanes a la platja, i serà en aquestes que el 1282 s’hi construiran embarcacions per a l’estol de Sicília de Pere II, un fet que deixa constància tant de la vitalitat de l’activitat naval de la vila com de la bona qualitat i nombre d’artesans que hi havia.

L’any 1360 consta que vivien i treballaven a Sant Feliu 3 mestres d’aixa, 2 aprenents de mestre d’aixa i 2 calafats, a més de 6 fusters, 2 ferrers, 1 bastaix, 45 mariners, 28 pescadors, 2 patrons de barca, 3 patrons de lleny, 11 mercaders i 7 traginers. Els mestres d’aixa i calafats treballaven en la construcció i reparació d’embarcacions de pesca i de comerç.

Entre els segles XV i XVI s’hi documenten una cinquantena llarga de mestres d’aixa i calafats de prestigi reconegut capaços, en cas de necessitat, de fer-se càrrec de la construcció d’una embarcació de grans dimensions -com va ser el cas de l’encàrrec per part d’Alfons V El Magnànim d’una gran nau a les drassanes guixolenques l’any 1448-, o fins i tot de traslladar-se a d’altres ports si no disposaven de feina al de casa o hi eren més ben remunerats.

Al segle XVII es continuen construint embarcacions d’un tonatge prou important, de caràcter comercial i dedicades al cabotatge mediterrani.

A principis del segle XVIII Sant Feliu de Guíxols és una de les poblacions més grans de la marina catalana, amb un veïnat de 450 cases. Tot i això, ja feia temps que no es construïen grans vaixells mercants. Tampoc se’n construïen de guerra, -segurament des de l’encàrrec d’El Magnànim el 1448-. Només vaixells mercants de port mitjà i embarcacions menors de cabotatge i pesca. Probablement els mestres d’aixa i calafats treballaven també en la reparació i manteniment d’embarcacions foranes que ancoraven a la vila per raons comercials o per tractar-se d’un port d’escala i recer.

El 1717 hi havia 7 embarcacions grans dedicades al comerç de cabotatge amb la Mediterrània Occidental, 17 llaguts de tràfec dedicats al comerç de cabotatge de curta distància, i 78 llaguts de pesca que denoten la importància de l’activitat pesquera de la població.

El gran moment de la construcció de vaixells de guerra arriba amb l’obertura de la drassana militar ganxona: el 1716 per encàrrec de Felip V es demana la construcció del Real San Felipe, un gran navili de tres cobertes i vuitanta canons -seguint el model francès- i de la construcció de dos navilis més de dues cobertes i seixanta canons, el San Bartolomé àlies Cambí -1718- i, un cop varat aquest la d’El Catalán o Nuestra Señora de Monserrate -1719-, seguint el nou model dissenyat per Antonio Gaztañeta. El darrer encàrrec per al rei a les drassanes ganxones fou la construcció de la balandra o quetx San Ramón, una embarcació destinada a controlar el contraban i la pirateria a les costes i no pas a l’activitat bèl·lica. L’inici de la seva construcció es va dur a terme en paral·lel a la del Catalán, però no a la fàbrica reial sinó a la platja, i no es té constància que se n’acabés la construcció.

El 1721 arriba el declivi de la reial fàbrica de vaixells, però l’activitat constructiva dels mestres d’aixa i calafats locals continua el seu camí amb la construcció de vaixells de pesca i comerç

* Dades extretes de: La Reial Fàbrica de vaixells de Sant Feliu de Guíxols - 1715-1721- Pablo de la Fuente de Pablo i Marcel Pujol Hamelink - Col·lecció Urània, Estudis Guixolencs - Arxiu Municipal - Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, 2010.

TIPUS D’ EMBARCACIONS MINIATURITZADES

Bèl·lics i veloços

Galió del s. XVI Cap a 1550 els galions de disseny consolidat eren naus relativament grans, de borda alta, que es desplaçaven exclusivament a vela, tenien entre tres i cinc pals i disposaven d'un nombre de canons important. Eren vaixells de grans prestacions, gran mida i capacitat de foc. Es van fer servir en travessies transatlàntiques per transportar i protegir les riqueses espoliades del continent americà.
12 Fragata El terme fragata es va originar a la costa Mediterrània a finals del segle XV per referir-se a una galiota lleugera, ràpida i maniobrable propulsada amb rems i veles i que comptava amb un armament lleuger. Durant el segle XIX també s'usaren fragates per comerciar amb Amèrica perquè eren molt ràpides i marineres.
34 Cúter Veler d’un sol pal també anomenat xalupa, ràpid i fàcil de maniobrar que es va començar a utilitzar al segle XVII. Al llarg del XVIII es van fer servir per a totes aquelles tasques que requerissin velocitat i seguretat en la navegació, fins i tot amb mar grossa: des de vaixells per al contraban, a vaixells de guerra, de viatges, vaixells postals, o de control i vigilància costanera.
567 Quetx Embarcació de vela de dos pals, un de major i un de messana, aquest darrer situat bastant a popa. Tradicionalment destinada a les arts de pesca o a l’activitat comercial de cabotatge, modernament el seu ús ha derivat cap a l’embarcació d’esbarjo o iot de regates.
89

Cap a Ultramar

Bergantí Apareix a la segona part del segle XVII i s’usa de forma generalitzada fins al segle XIX. Originalment, eren una mena de galeres petites que podien navegar amb rems i una o dues veles llatines. Entre els velers, es caracteritza per la seva gran superfície vèlica: dos pals de tres peces -mestre i trinquet- i bauprès. Anava aparellat amb veles quadres, cangrea al pal mestre, flocs i veles d'estai, que li permetia ser extremadament veloç i àgil en la maniobra, molt apropiat pel trànsit entre continents.
1011 Bergantí-goleta Vaixell de dos o més pals que porta un velam mixt entre el del bergantí i el de la goleta: usualment veles quadrades al trinquet i la resta dels pals amb veles de ganivet.
121314 Goleta de velatxo Aparellat de goleta però amb amb una o dues d'aquestes veles -velatxos- situades al trinquet Tant aquest veler com l’anterior usen variants de l’aparell de la goleta.
15 Goleta Vaixell de dos o més pals -n’hi ha hagut de fins a set- aparellat amb veles de tall. Apareix al segle XVIII i té característiques funcionals semblants al bergantí del qual es diferencia principalment pel seu aparell de ganivet que requereix menys personal per al seu maneig.. Solien ser més petites que els bergantins, però capaces d’arribar a gran velocitat en cenyida i través. Es va usar de forma semblant al bergantí, encara que per la seva menor mida es destinen més a activitats mercants de cabotatge, però també per a la navegació entre continents. Malgrat desaparèixer al segle XIX, el seu aparell va tenir gran influència en les actuals embarcacions esportives de vela i els grans velers moderns.
16171819252627

Arts de pesca i transport de cabotatge

Llagut Un llagut -o llaüt- és una barca de pesca, de fusta, sovint amb aparell de vela llatina, però no obligatòriament, propulsat a rem i que podia o no ser cobertada. L’aparellaven de vela llatina per aprofitar el vent i la força dels rems per anar als caladors o fugir de les tempestes. A la mar s'hi anava amb tripulacions de cinc, set o nou homes i la barca no solia superar els deu metres d’eslora.
21 Llagut de sardinal Com el llagut, està dedicat a la pesca, en aquest cas de la sardina i l’anxova, és més petit i sol comptar amb dues o tres persones a bord per feinejar. Rep el nom del sardinal, ormeig de xarxes rectangulars i llargues que es cala a la deriva.
22 Tartana Petit vaixell mediterrani de vela llatina emprat durant els segles XVI al XIX. Van ser usats com a correus, per al comerç de cabotatge, com a barques de pesca, i com a vaixells militars. En els seus més de tres-cents anys d'història, van tenir diferents dissenys, diferent nombre de pals i diferents aparells vèlics. De borda baixa, les tartanes mesuraven entre 16 i 20 m. amb un arbre perpendicular a la quilla plantat al mig, on s’hissava una vela llatina -mestra- i un floc anomenat pollacra.
23 Barca de mitjana Embarcació de vela del Mediterrani aparellada amb dos pals -mestre i messana-, un botaló i tres veles -mestra, pollacra i vela de mitjana-. També se les anomena falutxos Les formes del buc segueixen les línies d'un llagut de pesca a proa, amb roda vertical, mentre que la popa és rodona i sobresurt del timó. Les barques de mitjana podien ser relativament petites amb un desplaçament d'unes 12 tones, de dimensions mitjanes, o fins i tot de desplaçaments considerables de l'ordre de 120 tones o més.
24
Les primeres tartanes i barques de mitjana eren vaixells petits dedicats a la pesca. Amb desplaçaments més grans es van dedicar al transport de cabotatge. Quan anaven armades i amb una tripulació nombrosa eren ideals per a la defensa i l'atac i van ser destinades a usos militars, al cors i a la pirateria. Per la seva velocitat podien acompanyar un estol i fer tasques d'exploració o de correus. Els falutxos i tartanes més grans arrosseguen la nefasta història d’haver estat emprades, sovint, com a barques negreres dedicades al tràfic d’esclaus.