logo Guíxols logo Museu
logo Exposició

La fi és el principi

Pràctiques funeràries a la Catalunya prehistòrica

PRESENTACIÓ

Hi ha tantes maneres de concebre la mort! Per a alguns, quan aquesta arriba es creua un límit, freqüentment un riu, i així es passa de la dimensió dels vius a la dels morts. Per a altres, en canvi, s'accedeix a la volta celestial. Sobre les pràctiques funeràries prehistòriques, no ens han arribat els gestos, els cants, ni tampoc les emocions sentides pels que participaven, només han perviscut restes materials. No sabem si tractaven de separar l'esperit del cos perquè pogués viatjar al més enllà, d'allargar el diàleg amb els difunts o, al contrari, d'allunyar-los per poder-los oblidar. Però no hi ha dubte que en la prehistòria les persones es van preguntar sobre la mort, també a Catalunya, i és molt probable que les seves respostes fossin diverses i, almenys en part, diferents d'allò que nosaltres coneixem.

Quan Déu va crear l'home, ni la malaltia ni la mort eren necessàries, vivien sis-cents, vuit-cents i més anys, i quan finalitzava el seu temps Déu els hi feia saber mitjançant un missatger. Llavors s'acomiadaven d'amics i familiars i, sense morir, s'anaven amb ell. però hi va haver un home ric i violent que es va negar a seguir als molts missatgers que Déu li va enviar. Era tan impiu que fins i tot els atacava per espantar-los. Per això, passats tres anys, Déu no va tenir més remei que enviar-li a la senyora malaltia i després al senyor mort i, des de llavors desenganyat, va fer el mateix amb la resta d'homes. Mite temne, actual Sèrbia Seychelles, Àfrica occidental

Déu va plantar un hort a l'Edèn, amb els arbres de la vida i del coneixement del bé i del mal en el centre. Va prendre l'home i el va posar en ell per conrear-lo i guardar-lo, i li va donar el següent manament: pots menjar de tots els arbres però no d'aquell del bé i del mal; si ho fas moriràs sense remei. Però la seva dona va prendre la fruita i se la va menjar, li va donar al seu marit i ell també va menjar. Llavors Déu va pensar: ara que l'home és com un dels nostres, coneixedor del bé i del mal només li cal menjar del fruit de l'arbre de la vida i viure per sempre. Així que Déu el va expulsar de l'hort de l'Edèn i, en la part oriental, va posar els querubins i l'espasa de foc per a guardar el camí a l'arbre de la vida. Elaborat a partir dels capítols 2 i 3 del llibre del Gènesi

INTRODUCCIÓ

Els orígens de les pràctiques funeràries

Les pràctiques funeràries més antigues conegudes entre humans daten de fa 120.000 anys.

Els enterraments més antics coneguts corresponen a l'Homo sapiens arcaic, tenen una antiguitat de 120.0000 anys i s'han descobert en dos jaciments de Israel, Skhul i Qafzeh, aquest últim acompanyat de petxines marines, astes de cérvol i ocre. S'han localitzat enterraments d'Homo neanderthalensis de fa uns 60.0000 anys a Shanidar (Iraq) i la Ferrassie (França). Fa uns 30.0000 anys, ja amb l'Homo sapiens modern, l'organització de l'espai funerari és més complexa i els aixovars més rics. D'aquesta època és un enterrament de Dolní Vestonice (República Txeca), amb tres individus col·locats de costat, un d'ells amb una punta de llança clavada, acompanyats de nombrosos ornaments i amb pigments d'ocre.
No només els humans ens comportem d'una manera especial i sentim emocions davant la mort. Aquest grup de ximpanzés del centre de rescat Sanaga-Yong al Camerun es van reunir, en silenci i en una actitud que pot semblar compassiva, per acomiadar-se de una femella morta recentment.

L'estudi de les pràctiques funeràries prehistòriques

L'estudi de les pràctiques funeràries prehistòriques és una activitat interdisciplinària.

Els jaciments arqueològics són el lloc on comença l'estudi de les pràctiques funeràries prehistòriques, el qual es basa en una anàlisi tant del continent, és a dir, els sepulcres, com del contingut, les restes humanes i tot allò que els pugui acompanyar sigui quina sigui la seva naturalesa. És per això que resulta essencial una acurada recollida de les dades durant l'excavació i un tractament sistemàtic dels mateixos. L'estudi de les pràctiques funeràries prehistòriques és, com el de la prehistòria en general, una activitat interdisciplinària que integra diferents camps de la investigació arqueològica: arqueoantropología, tipologia i tecnologia dels objectes localitzats, arqueobotànica, arqueozoología, sedimentologia, etc. Només així es poden obtenir els elements necessaris per interpretar aquestes restes.
En l'estudi de les pràctiques funeràries prehistòriques és especialment rellevant l'aportació de la arqueoantropología, que interrelaciona l'arqueologia i la antropologia física i comporta anàlisi osteològiques i dentals, d'isòtops estables i d'elements traça dirigits al coneixement de la dieta, o les genètiques d'ADN.

Les pràctiques funeràries i la prehistòria catalana

L'arqueologia prehistòrica a Catalunya és rica en troballes relacionats amb les pràctiques funeràries.

La riquesa de les troballes relacionats amb les pràctiques funeràries ha comportat que tradicionalment ens referim a les poblacions prehistòriques amb termes relatius a la tipologia dels seus enterraments. Així, la denominació cultura dels sepulcres de fossa correspon a societats del Neolític mitjà ple caracteritzades per, entre altres trets, compaginar un fort arrelament local amb una forta presència d'elements materials i immaterials exteriors. Un altre terme utilitzat és el de cultura megalítica, derivat d'un sistema constructiu, el megalitisme, present en determinats sepulcres des dels inicis del Neolític mitjà fins al Bronze inicial. Finalment, el nom de camps d'urnes pot designar tant els cementiris de incineració del Bronze final com les poblacions que les van utilitzar, constituïdes per un substrat autòcton i per gents originàries, en darrer terme, del centre de Europa.
La importància de les pràctiques funeràries dins de la prehistòria catalana es posa de manifest gràcies a una llarga sèrie bibliogràfica que es remunta a principis del segle XX, amb obres de ressò internacional que han mantingut la seva influència durant dècades.

1. Primum in humus

Déu va modelar l'home de la pols de la terra, bufà a la cara un alè de vida i el va convertir en un ésser viu, fins que torni a la terra de la qual es va formar, perquè és pols ia la pols tornarà. Elaborat a partir dels capítols 2 i 3 del llibre del Gènesi

La inhumació és la manera més antiga que es coneix per sepultar un cadàver.

Inhumar, del llatí in (dins) i humus (terra), és la manera de sepultar un cadàver més antiga que es coneix. La primera inhumació descoberta a Catalunya és la de la Cova del Mollet III de Serinyà (Pla de l'Estany), amb restes del període Paleolític superior anomenat Gravetià. A Catalunya no es coneixen altres restes funeràries fins al Neolític antic, període en que, sense ser abundants, són més nombrosos. Mostren com en aquesta època es van practicar inhumacions múltiples en cavitats naturals, corresponents tant a nens i joves com a adults acompanyats de complements del vestit, ornaments corporals i ofrenes materials, vegetals i animals. Però aquest no va ser l'única manera de inhumar que es va practicar. També es va fer de manera individual en fosses excavades no gaire grans, potser en un origen amb una funció domèstica, reforçades o complementades amb lloses de pedra.
A la Cova del Mollet III de Serinyà, a prop de l'estany de Banyoles, s'han trobat diversos ornaments corporals, part del crani i altres ossos d'una dona d'uns 40-45 anys amb els voltants pintats d'ocre, que són restes d'un enterrament de fa 22.300 anys.

Amb el creixement demogràfic neolític segurament va ser més necessari enterrar els morts, però això no explica ni la varietat de sepultures ni tot el que les acompanyava.

A principis del Neolític mitjà a Catalunya, a les inhumacions múltiples en cavitats naturals i a les individuals en fosses artificials es van afegir les primeres sepultures megalítiques. És possible que en el Neolític, amb el creixement demogràfic causat per la producció d'aliments, s'incrementés la necessitat d'enterrar els morts per amagar els aspectes desagradables de la descomposició. però això no justifica la varietat de sistemes d'inhumació ni dels materials que els acompanyaven, aquests potser relacionats amb unes creences d'una vida després de la mort i dirigits a servir els difunts durant el viatge al més enllà, o ja en aquesta nova vida, o qui sap si per permetre pagar un passatge o exhibir-se davant els avantpassats ancestrals.
A principis del Neolític mitjà, igual que en l'antic, a Catalunya encara es practicava l'enterrament múltiple en cavitats naturals, com la Cova de Can Sadurní (Begues, Baix Llobregat), on una de les persones inhumades aparèixer prop de una paret i de cara a l'entrada amb un fragment de ceràmica del conegut com estil Montboló a sobre.
Amb el pas del Neolític antic al mig s'observa un fort increment de les restes funeràries. Aquests són variats i mostren una distribució geogràfica desigual. Trobem cavitats naturals i cistes amb túmul, sobretot a la meitat nord de Catalunya i fosses que inclouen cistes, fosses simples, fosses amb banqueta i petits hipogeus, en la meitat sud.

2. Un mort un sepulcre

Ella serà en l'últim dia la meva última companya.
No, jo no estic mai sol amb la meva solitud. Georges Moustaki. Ma solitude. 1969. Alexandria 1934 - Niça 2013

Durant el Neolític mitjà a Catalunya, la inhumació individual, en sepulcres excavats o construïts a l'aire lliure, va arribar a ser dominant.

En els inicis del Neolític mitjà, a Catalunya identifiquem dues àrees definides per unes pràctiques funeràries diferenciades. La meitat nord, en aquesta època habitada per població de l'anomenat grup Montboló, era principalment una zona d'enterraments múltiples en cavitats naturals i de sepulcres megalítics. En canvi, la meitat sud, sobretot les planes litorals i prelitorals entre el Barcelonès i el curs inferior de l'Ebre, amb població dels anomenats grups Molinot i Amposta, ho era de sepulcres individuals excavats a l'aire lliure, que, només de vegades, van acollir més d'una persona. Però, amb el pas del temps, en el Neolític mitjà ple, la inhumació individual es va convertir en dominant, ja fos en sepulcres excavats o semiconstruïts a l'aire lliure o ja fos en sepulcres megalítics.
En el Neolític mitjà inicial, hi ha sepulcres efectuats en fosses originàriament domèstiques, com les sitges, però també n'hi ha de fets en estructures que des d'un principi eren funeràries, com la sepultura XVII del Masdenvergenc (Amposta, Montsià), un hipogeu primitiu, excavat entre els anys 1955 i 1960.

Els primers cementiris o necròpolis identificats de manera clara en Catalunya daten del Neolític mitjà.

Cementiri (κοιμητηριον) o "lloc on es dorm", i necròpolis (νεκροπολισ) o "Ciutat dels morts" són dues paraules d'origen grec que designen els llocs on es concentren diferents sepulcres. A Catalunya, els primers cementiris o necròpolis identificats de manera clara daten del Neolític mitjà i es van estendre primer pel litoral i prelitoral de la meitat sud de Catalunya, per passar després a fer-ho també pel litoral i prelitoral central i, seguint un eix marcat pels rius Llobregat i Cardener per l'interior fins al Pirineu. Probablement, darrere de aquestes primeres necròpolis hi havia un reforç del sentiment de pertànyer a una comunitat i, en el cas d'aquelles amb una pervivència d'ús més llarg, un alt grau de sedentarisme i d'arrelament a un territori.

Les necròpolis neolítiques conegudes a Catalunya presenten un nombre variable de tombes, inferior a deu en uns casos, però que en altres supera de llarg el centenar.
A la necròpolis de Can Gambús 1 (Sabadell, Vallès Occidental), s'han localitzat 47, corresponents a diferents tipus de sepulcres de fossa.

Recreació d'un sepulcre en fossa neolític amb forma de petit hipogeu

Entre els anomenats sepulcres en fossa neolítics s'han identificat diferents modalitats, totes elles emplaçades a l'aire lliure i utilitzades gairebé sempre de manera individual.

Sota la denominació "sepulcres en fossa neolítics" s'inclouen diferents modalitats de tombes d'inhumació, totes elles a l'aire lliure: fosses simples, fosses amb banqueta, petits hipogeus amb pou d'accés i cavitat lateral a la base, i cistes rectangulars fetes amb lloses totalment, o gairebé totalment, enterrades, a vegades considerats sepulcres megalítics o semimegalíticos.

El mort es dipositava generalment encongit, fet que podia estar relacionat amb la creença en una assimilació entre mort i naixement.

Els sepulcres en fossa neolítics van ser utilitzats gairebé sempre de manera individual. el mort es dipositava cap per amunt, amb les cames doblegades o estirades, i els braços creuats sobre el tronc o la pelvis. També es podia dipositar estirat sobre un costat, en posició encongida, amb cames i braços doblegats. Una posició, aquesta última, que sembla imitar la del fetus dins de l'úter matern i que podia estar relacionada amb creences en un renaixement, una assimilació entre mort i naixement i una vida al més enllà. L'espai on es dipositava el mort i tot allò que l'acompanyava a la tomba s'acostumava a deixar buit i clausurat, mentre que la resta de la sepultura s'omplia de terra que, en sobresortir, la feia visible des de l'exterior.

3. Imatge dels vius

Mort i generació, vida i destrucció no s'exclouen (...), sinó que es combinen indissolublement. Cesare Brandi. Viaggio nella Grècia antica. 1954. Siena 1906-1988

Les restes òssies i objectes poden servir per conèixer la vida de les persones enterrades i les circumstàncies de la seva mort.

Les restes òssies dels individus enterrats a la prehistòria ens permeten determinar el sexe, les malalties i lesions sofertes en vida, l'edat en el moment de la mort i la seva causa. D'altra banda, els objectes dipositats al costat dels morts ens poden informar del grup social al qual pertanyien, del seu estatus dins d'aquest grup i quina va ser la seva ocupació mentre vivien. Alguns d'aquests materials d'acompanyament també poden acostar-nos a les creences del passat, com el ocre i el corall vermell, el color de la sang, que podria simbolitzar la vida i la seva regeneració. També la jadeitita i, d'una manera especial, la variscita, de color verd, el color de la vegetació, que reneix i rebrota.

Al fons de la galeria principal d'una de les mines de variscita explotades a Gavà (Baix Llobregat) durant el Neolític mitjà, tancada amb lloses, s'han trobat els esquelets d'una dona i d'un home enterrats a la mateixa època, amb un desenvolupament de les insercions musculars vinculat al treball miner.

Les sepultures del Neolític mitjà estaven sovint connectades amb els espais productius i de treball.

Al Neolític mitjà, una gran part dels sepulcres de fossa es van situar en terres de cultiu o prop d'elles, i mineres i miners de Gavà van ser enterrats en mines, potser les mateixes on havien treballat. Això ens indica que les sepultures d'aquesta època en particular, com en altres èpoques de la Prehistòria, estaven habitualment connectades amb els espais productius i de treball de les societats a les quals pertanyien. Així mateix, els objectes trobats al costat dels difunts, com ceràmiques amb determinades formes i decoracions, estris de jadeitita, sílex melat o obsidiana i adorns corporals de variscita, reflecteixen els intercanvis exteriors de les comunitats d'aquesta època.

Al Neolític mitjà, diversos elements materials i immaterials van circular pel Mediterrani Occidental. A Catalunya van arribar estris d'obsidiana de Sardenya, destrals de jadeitita i de eclogita dels Alps i nuclis i làmines de sílex de la Provença, mentre que peces de variscita de Gavà van ser distribuïdes pel nord-est de la Península Ibèrica i pel sud de França.

Durant el Neolític mitjà ple s'incrementa de nou el nombre de restes funeraris. Ara les fosses se situen principalment al litoral i prelitoral central, les cistes a l'interior i els sepulcres megalítics, que inclouen les cistes amb túmul i els sepulcres de corredor, al nord-est. Al sud, en canvi, les restes funeraris es tornen més escassos.

4. El problema dels que morien lluny

Les societats arcaiques consideren morir lluny, tant per al que mor com per als seus parents, la pitjor de les morts. Louis-Vincent Thomas. Li Cadavre. De la biologie à l'antropologie. 1980. Dakar 1922 - París 1994

Si la mort és de per si tràgica, acompanyada per l'absència del cos del difunt és doblement tràgica.

No tothom va ser enterrat a la prehistòria. Alguns no van tenir aquesta oportunitat, com Ötzi, l'home del gel, mort lluny dels seus durant una travessia per alta muntanya, on el seu cos va quedar abandonat. És possible que per a les societats prehistòriques fets com aquell fossin fatals, ja que en moltes societats, tant antigues com modernes, està plenament estesa la consideració que morir lluny de casa i dels teus és la pitjor de les morts possibles: per al mort perquè no tindrà un funeral, i per als que ho sobreviuen perquè tindran dificultats per restaurar l'ordre pertorbat. En aquestes societats, si bé la mort és tràgica, acompanyada de l'absència del cadàver és doblement tràgica.

Ötzi, l'home de gel, que va viure fa uns 5.300 anys i el cos va ser trobat per uns excursionistes el 1991 a la vall d'Ötzi, en ple massís dels Alps. és un dels morts de la prehistòria que no va poder ser enterrat, encara que potser se li va dedicar alguna tomba en algun lloc.

Quan algú moria lluny de casa i dels seus, quedava l'opció de celebrar un funeral sense el mort, al qual li dedicaven una tomba buida.

Durant la prehistòria, si es donava la circumstància que algú moria i el seu cadàver no podia ser enterrat, sembla que es podria haver practicat algun tipus de cerimònia funerària en la qual el mort no era present i a qui se li dedicaria un cenotafi, és a dir, una tomba que es deixava buida, sense restes humanes. d'aquesta manera es van comportar grecs i romans, segurament seguint una pràctica prehistòrica anterior, tal com semblen anunciar els dipòsits d'objectes, similars a els trobats en les sepultures de la mateixa època, però sense restes humanes, alguns d'ells a Catalunya i, fins ara, especialment en el Neolític mitjà.

Al fons d'un pou miner explotat a Gavà durant el neolític mitjà i dins d' una fossa de la mateixa època de la Serreta, a Vilafranca del Penedès, s'han trobat objectes semblants als trobats en sepultures contemporànies, però com que al costat no hi havia restes humanes, es pot pensar que fossin cenotafis.

5. Sit tibi terra gravis o la intervenció en el paisatge

Les pedres són l'esperit petrificat dels avantpassats. Maurici Leenhardt. Notes d'ethnologie néocalédonienne. 1930. Montauban 1878 - París 1954

Els sepulcres megalítics van poder tenir un significat religiós, però potser també social i territorial.

Perquè un sepulcre sigui considerat megalític, cal que sigui monumental i visible i que per construir-s'utilitzessin grans pedres i fos necessari mobilitzar molta gent. A Catalunya es van aixecar des dels inicis del Neolític mitjà fins al final del Bronze inicial, amb reutilitzacions que arriben al Bronze final. I, segons interpretacions basades en paral·lels etnogràfics, tenien la finalitat de fixar les ànimes dels morts fent que la terra els fos pesada, i d'impedir que quedessin errants i es tornessin perilloses. Encara que, segons altres interpretacions, també van poder servir per fer visible l'estatus preeminent de les persones enterrades o com a demarcació d'un territori.

Al voltant de sepulcres megalítics trobem possibles llocs de culte mortuori.
Podien ser llocs amb pintures i gravats rupestres o recintes de grans pedres, coneguts com crómlechs, com el de Mas Baleta III, a la Jonquera (Alt Empordà).

Per construir alguns sepulcres megalítics es van reutilitzar pedres de monuments destruïts, el que s'ha relacionat amb pràctiques iconoclastes.

És possible que els gravats d'algunes lloses utilitzades per construir sepulcres megalítics fossin epitafis amb els quals s'explicava una mica sobre els difunts enterrats, o que els donaven instruccions útils per al trànsit fins al més enllà i per a una nova vida. I també és possible que les lloses antropomorfes, utilitzades així mateix en la construcció de sepulcres megalítics, representessin déus o avantpassats protectors dels difunts. Però no es pot descartar que aquestes lloses fossin peces reaprofitades, provinents d'altres monuments més antics destruïts i que d'alguna manera estiguessin vinculades a pràctiques iconoclastes per destruir deliberadament símbols religiosos o de poder.

El dolmen simple de Reguers de Seró, a Artesa de Segre (Noguera), construït cap a el 2700 aC amb esteles d'un monument del Neolític final anterior, posa de manifest un possible cas d'iconoclàstia contemporani de l'expansió dels nomenats grups campaniformes.

Els sepulcres megalítics, construïts des del Neolític mitjà inicial fins al Bronze inicial, van evolucionar amb el temps:

  • Neolític mitjà inicial: primeres cistes amb túmul.
  • Neolític mitjà ple: primers sepulcres de corredor amb càmeres poligonals.
  • Finals del Neolític mitjà ple: sepulcres de corredor amb càmeres trapezoïdals.
  • Neolític final i calcolític antic: sepulcres de corredor amb càmeres rectangulars, convertides en galeries catalanes amb l'ampliació del passadís.
  • Calcolític recent i Bronze inicial: dòlmens simples (arca amb accés des d'un vestíbul pou, càmera d'accés lateral a través d'una llosa rebaixada i caixa tancada pels quatre costats amb accés res més desplaçant la coberta).
Arquetips dels sepulcres segons Josep Tarrús.

6. De sols a acompanyats

Hi ha un viatge de cinc dies (...) a la Terra dels Morts Yahi (...) al forat de la meva família. Hi serà l'Avi i l'Àvia, i l'Oncle Gran i la meva mare i el meu pare. Theodora Kroeber. Ishi: The Last of His Tribe. 1964. Denver 1897 - Berkeley / Califòrnia 1979

En el Neolític final i en el Calcolítico es va generalitzar l'ús de sepultures múltiples, un fet segurament lligat a un major pes de la comunitat que de l'individu.

En el Neolític final i en el Calcolític es van usar diferents tipus de sepultura i pràcticament sempre per efectuar enterraments múltiples. En ells els cossos perdien la seva integritat, no es preservaven les atencions tingudes en el moment d'inhumar i els objectes d'acompanyament, si n'hi havia, es barrejaven amb uns restes humanes despersonificades. Això ens fa veure un major pes de la comunitat davant l'individu. Es tractava normalment de enterraments successius efectuats durant llargs períodes de temps amb els cossos disposats l'un al costat de l'altre i sense espais diferenciats, encara que en episodis d'alta mortalitat, ja fos per violència o epidèmies, van poder ser simultanis.

Un enterrament múltiple simultani va ser descobert en el hipogeu paradolménico de la Costa de Can Martorell (Dorsrius, Maresme). Usat entre el Neolític final i el Calcolític recent, és resultat d'una alta mortalitat a causa d'un succés bèl·lic tal com mostren les nombroses puntes de fletxa localitzades en les restes humanes.

En el Bronze inicial les sepultures múltiples van seguir sent les més importants, però van aparèixer altres maneres noves d'enterrar.

El sistema d'enterrament múltiple va continuar estant vigent durant el Bronze antic i mig amb algunes novetats i coexistint amb altres pràctiques com el enterrament individual en sitja amb una posició del cos que sembla tirada o com l'aparent abandonament de restes humanes entre residus, pràctiques que podien estar vinculades a desigualtats socials. També es van efectuar enterraments secundaris, que consistien en la deposició del cos en llocs diferents de on es va produir la descomposició. Pel que fa a les novetats, destaca l'important ús de la càmera amb pou d'accés, un tipus de sepultura d'enterrament múltiple, interpretat com tomba familiar vinculat a una segmentació de la població en grups de parentiu.

Al jaciment de Camp Cinzano (Vilafranca del Penedès) es va localitzar una sitja amb un enterrament del tipus posició tirada atribuïble al Bronze antic i potser destinat a individus amb un nivell social inferior a la majoria de la població que s'enterrava col·lectivament o a marginats fins fins i tot després de la mort a causa d'una malaltia greu.

Al Bronze mig, dins de sepultures en càmeres amb pou i en sitges, van ser enterrats cossos d'animals sencers, sense consum anterior. Un exemple és la sitja del jaciment de Minferri (Juneda, les Garrigues) on al costat dels ossos d'una dona s'han trobat l'esquelet d'una cabra i de dues guineus, a part d'un banya de bòvid.

Recreació d'un enterrament múltiple del neolític final a un hipogeu

Els enterraments múltiples del Neolític final, del Calcolític i del Bronze inicial han estat localitzats en sepulcres megalítics, en hipogeus excavats a terra o a la roca i en cavitats naturals, conegudes com paradòlmens si van ser dividides, pavimentades o tancades amb lloses o murs de pedra. La recreació presentada està inspirada en l'hipogeu d'enterrament múltiple del Neolític final de la Sagrera (Barcelona). En una primera fase, els morts s'anaven introduint a mesura que tenien lloc les defuncions sense separació entre ells i retirant, si calia, les restes d'antigues inhumacions, mentre que en una segona, a causa d'una alta mortalitat per epidèmia, es van introduir de manera simultània disposant els cossos també junts i sobre les restes de les inhumacions de la primera fase.

7. Els sepulcres de les elits

El got campaniforme suposa (...) la presència de petits nuclis de comerciants i miners que s'infiltren entre poblacions diverses, (...) arribant de vegades a exercir una gran influència, constituint nuclis directius. Joan Maluquer de Motes. La humanitat prehistòrica. 1960. Barcelona 1915-1988

Durant el Calcolític recent en algunes sepultures múltiples les inhumacionses van efectuar de manera individual.

Encara que en la majoria de les sepultures del Calcolític recent es va continuar enterrant de manera múltiple i col·lectiva, en algunes d'elles s'observa una diferenciació de les persones enterrades, inhumades dins les sepultures múltiples però de manera individualitzades i separades les unes de les altres, o en sepultures utilitzades per a un nombre reduït de persones. En els dos casos els aixovars eren específics per a cadascuna d'aquestes persones i entre ells s'han trobat objectes d'estil campaniforme. Aquesta és la denominació d'un tipus de ceràmica utilitzada per nomenar un sector privilegiat de la població d'aquesta època, els membres devien tenir relacions de parentiu, tal com es desprèn del fet que en els seus enterraments trobem restes d'homes, dones i nens d'edats variades.

L'hipogeu del carrer París de Cerdanyola del Vallès, utilitzat en el Calcolítico recent, és un exemple del sistema d'inhumació seguit pel grup campaniforme. Aquest grup es reconeix per una sèrie d'objectes que es troben difosos per un ampli sector d'Europa.

Els enterraments múltiples individualitzats, contemporanis dels col·lectius, també van existir en l'Edat del Bronze.

A l'Edat del Bronze i en el Calcolític recent anterior, hi va haver persones que van ser distingides amb inhumacions individualitzades dins d'enterraments múltiples o en enterraments individuals i acompanyats d'aixovars materials remarcables per la seva riquesa o singularitat, mentre altres es van continuar inhumant de forma col·lectiva en enterraments múltiples. Aquest fet sembla indicar que en l'Edat del Bronze, amb el pas del temps, no només es van mantenir els privilegis socials anteriors sinó que, probablement, l'existència de desigualtats socials ben estructurades entre sectors d'una mateixa població es va veure incrementada i consolidada.

A la cova de Montanissel (Sallent-Coll de Nargó, Alt Urgell) s'han descobert les restes de diferents persones enterrades de manera individualitzada en el Bronze mitjà. Destaca una dona amb diadema, braçalets i un collaret fets de bronze i de Dentàlia, als peus hi havia un nen de sis o set anys.

Durant aquest període, generalment, s'enterra en diferents tipus de sepultures. En aquest correspon la majoria dels sepulcres megalítics coneguts, tots situats al nord del riu Francolí ia la conca del Segre. A les zones litorals es troben principalment sepulcres de corredor, mentre que en els altiplans ia les serres interiors, dòlmens simples.

8. Denique in cineris

Heracles, fill del déu Zeus i la mortal Alcmena, mortalment enverinat per la seva esposa Deyanira, va ser portat a la Muntanya Eta per ser cremat en una pira de branques d'alzina i troncs d'ullastre. Un cop consumida la seva banda mortal, un núvol el va amagar i, entre trons, Zeus ho va transportar a l'Olimp. Elaborat a partir de Robert Graves. The Greek Myths. 1958. Wimbledon / Londres 1895 - Deià 1985

Al final de la prehistòria es va generalitzar un ritual funerari basat en la incineració dels cadàvers.

Arribats al Bronze final, a la fi de la prehistòria, quan cap a milers d'anys que es practicava la inhumació, es va generalitzar el ritual funerari de la incineració dels cadàvers. Un canvi com aquest només es va poder produir en un marc de transformació social i ideològica global resultat, almenys en part, d'una influència exterior, com es dedueix de l'escala europea de la difusió de la incineració. Sobre el significat de les primeres incineracions s'han formulat diferents hipòtesis que són complementàries en certa mesura: cremar els morts podia servir per alliberar les ànimes i, a través del fum, transportar-les a un món celestial o, potser, per assolir un nivell d'existència superior mitjançant un foc purificador.

Els ossos cremats i les cendres es dipositaven dins d'una urna de ceràmica, com l'atribuïda a la necròpolis de Can Bech de Baix (Agullana, Alt Empordà), i també es recollien els possibles elements de vestit i adorn. Les urnes solien ser d'ús individual, encara que en algunes destinades a dones també s'han trobat restes d'un nadó.

La generalització de la incineració va suposar dedicar molt de temps i molts recursos a les pràctiques funeràries.

El ritual funerari de la incineració començava amb la preparació del cadàver, on s'utilitzaven instruments de cura i higiene personal que després es podien dipositar a la tomba. Seguidament es cremava en una pira funerària o ustrinum. si el cos corresponia a una adult es requerien 200 kg de llenya i una combustió d'unes quantes hores. Les restes resultants es posaven dins d'una urna de ceràmica, que s'introduïa en una fossa excavada. Finalment la fossa es cobria amb un túmul de pedres i terra. Si tenim en compte que a Catalunya les necròpolis d'incineració més grans superen el mig miler de tombes, podem dir que, en conjunt, en el Bronze final el temps i els recursos invertits en pràctiques funeràries van ser considerables.

Els túmuls de pedra i terra que cobrien les fosses on es dipositaven les urnes cineràries podien ser coronats amb una estela de pedra o de fusta i delimitats per una anella de lloses. Una de les necròpolis d'aquesta època més ben conservada és la de la Colomina a Gerb (Os de Balaguer, Noguera).

Durant el Bronze final, amb la generalització de la incineració, que sembla ser que s'estenen unes pautes comunes entre les pràctiques funeràries. No obstant això, aquestes no oculten una varietat d'urnes cineràries i d'objectes d'acompanyament en els dipòsits funeraris, probablement reflex d'una diversitat de cultures micro regionals.

EPÍLEG

Vaig aprendre que els morts no se separen mai dels vius. Fady Stephan. Li Berceau du monde. 2003. Beirut 1946

Hem arribat al final de la prehistòria i de l'exposició, però la preocupació per la mort i els rituals funeraris han seguit presents fins a l'actualitat, de vegades semblants als prehistòrics, i altres vegades, diferents.

CRÈDITS

Organització

Museu d'Arqueologia de Catalunya / Arqueoxarxa / Direcció General d'Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni. Generalitat de Catalunya

Producció

Museu de Gavà

Comissariat

Josep Bosch i Mònica Borrell (Museu de Gavà)

Coordinació

Anna M. Garrido i Mireia Forasté

Assessors científics

Pau Balaguer, Joan Daura, Virgínia Fons, Paola García-Medrano, Javier López Cachero, Tona Majó, Genís Ribé, Carme Rovira, Montse Sanz, Ignacio Soriano, Josep Tarrús, Alba Tenza

Projecte museogràfic

Intervento

Il·lustracions

Pep Boatella

Correcció de textos en català

Servei Local de Català de Gavà

Agraïments

Raúl Balsera, Josep Castany, Manel Edo, Josep Farré, Anna Gómez, Miquel Martí, Josep Mestres, Miquel Molist, Aïda Moreno, Jaume Morera, Jordi Orobitg, Roser Pou, Esther Rello, Toni Rigo (CODEX), Benet Solina, Bushra Taha.

Comparteix aquesta pàgina

Museu d'Història

de Sant feliu de Guíxols

Plaça del Monestir s/n (Monestir)

17220 Sant Feliu de Guíxols

Telf. 972 821 575

museuhistoria[at]guixols.cat

www.facebook.com/Museuhistoria

Coordenades del punt:

Longitud: 3.026585 Latitud: 41.780123 (WGS84)

E (X): 502303.0 m – N (Y): 4625569.0 m (ED50 UTM 31N)

E (X): 502209.3 m – N (Y): 4625364.2 m (ETRS89 UTM 31N)

logo Guíxols

© 2016 Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols

Avís legal · Accedir · Crèdits

MÉS INFORMACIÓ

WEBS D'INTERÈS

Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura Diputació de Girona Fundació observatori del patrimoni etnològic i immaterial Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana Xarxa de Museus de la Costa Brava Xarxa de Museus Locals Amics del Museu