Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols

TOT EL MUSEU

×

Exposicions a l'Antic Hospital

Exposicions a la Caseta de Salvament

Exposicions al Monestir

logo Exposició
EXPOSICIÓ FINALITZADA EL 05 de Setembre de 2021

La penicil·lina catalana

75 anys de l'obtenció de la Penicil·lina a Barcelona

Antic Hospital - Primera planta - Espai del Metge i la Salut Rural

Impulsada pel Col·legi de Metges de Barcelona, amb projecte expositiu del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya i amb la col·laboració de l’Espai del metge i la salut rural del Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols, La Penicil·lina catalana ens proposa un recorregut pel periple científic en què els laboratoris del nostre país es van veure immersos fins arribar a sintetitzar l’antibiòtic de manera prou estable com per a ser utilitzat terapèuticament.

Àmbits expositius

L’exposició consta de dos àmbits a través dels quals es posa en context l’era dels antibiòtics, la producció de les Penicil·lines i els diversos equips que, a nivell mundial, hi van treballar incansablement per aconseguir avenços importants incidint especialment en els laboratoris catalans. Notícies extretes de la premsa gironina dels difícils anys 40 i 50 del segle passat ens apropen a com eren percebuts al nostre territori els avenços científics en aquest camp i qui era mereixedor de sortir al diari per haver estat guarit pel nou antibiòtic.

ÀMBIT 1 La Penicil·lina en context

  • La producció de les Penicil·lines
  • La formació d’un equip de treball
  • La recepció i l’obtenció de la Penicil·lina
  • La Penicil·lina, una eina transformadora

ÀMBIT 2 La penicil·lina a la premsa gironina dels anys 40

Diversos documents i objectes procedents de les col·leccions del Museu d’Història de la Medicina i del Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols arrodoneixen la mostra evocant l’instrumental de l’època amb què treballaven els científics.

L’EXPOSICIÓ - TEXTOS DE SALA

ÀMBIT 1 La Penicil·lina en context

La lluita contra la infecció

El galenisme mèdic afrontà les grans malalties epidèmiques medievals i modernes a partir d’un concepte complex d’infecció, on els anomenats miasmes hipocràtic tenien un paper clau en el contagi i en les mesures preventives. El laboratori, entès com el lloc de comprensió bioquímica de la vida, va esdevenir al llarg del segle XIX un dels espais de canvi a l’hora d’aproximar-se a Les malalties infeccioses.
Així, l’observança de mesures higièniques en el medi urbà i una certa millora de les condicions de vida -alimentació, habitatge, sanejament d’aigües- féu minvar les epidèmies d’origen bacterià i portà al primer pla les malalties infeccioses cròniques (tuberculosi, paludisme, sífilis, febre tifoide, etc). Això donà lloc a un nou patró poblacional, amb un descens de la mortalitat i un augment de l’esperança de vida.
El coneixement cel·lular de la vida i la doctrina bacteriològica van jugar un paper clau en la transformació de les pràctiques científiques al segle XIX. Les nocions d’antisèpsia i d’asèpsia van transformar l’arquitectura hospitalària i els espais urbans. La descoberta dels mecanismes de defensa dels organismes complexos aplanà el camí cap a la immunologia. Les observacions sobre el comportament de determinants colorants en contacte amb les cèl·lules obriren la porta a la quimioteràpia contra les infeccions parasitàries i microbianes. Així, a principis del segle XX, la confluència de la recerca als laboratoris i hospitals i dels interessos dels laboratoris farmacèutics era el camí. I la destrucció selectiva de microorganismes patògens era ja una realitat.

L’era dels Antibiòtics

Així, la primera etapa de la serologia i la immunologia, que va donar com a resultat un interès científic i industrial per la fabricació de vacunes -ràbia, 1882; tètanus, 1921; diftèria, 1923, febre groga, 1932; la BCG francesa contra la tuberculosi, 1938- i per les sulfamides i antibiòtics -el Prontosil de Bayer contra l’estreptococ, 1935-, va obrir la porta de la microbiologia a una immunologia més complexa, interessada en escatir el processos de defensa immunitària, i a la virologia.

La descoberta de la capacitat antibacteriana del fong penicillium fou l’anunci d’una veritable evolució terapèutica a partir dels anys 1940, tot actuant la guerra mundial com a veritable raó d’estat internacional. Els resultats antibiòtics foren immediats -estreptomicina, 1944; efalosporines, 1945; cloramfenicol, 1947; aureomicina, 1948; terramicina, 1950- i fomentaren els somni d’eradicar les infeccions.
Tot plegat transformà les pràctiques de la biomedicina, a partir de la unió de forces de la química, la biologia i la clínica. Es consolidà una nova política científica, tocada per les idees de coneixement i negoci, que lligà els móns hospitalari i universitari amb la indústria farmacèutica i les agències estatals. Alhora, es produí un gir professional que obrí nous horitzons en la cirurgia i en les ciències del laboratori, i també en un major control de les infeccions

La producció de les Penicil·lines

Alexander Flemming

El científic escocès sempre fou un rigorós observador de la natura. Va viure una carrera científica, a la St. Mary’s Hospital Medical School, plena de troballes decisives, com ara la descoberta de la lisozima (1921)–un antisèptic natural, bactericida, però inofensiu davant altres cèl·lules de l’organisme- i de la penicil·lina (1928) i de l’efecte antibacterià del fong.
El 1929 va publicar al British Journal of Experimental Pathology el primer treball científic sobre la penicil·lina, tot anunciant la seva capacitat terapèutica. Una recerca feta al costat d’altres professionals, metges, micòlegs i químics. Fleming va identificar i cultivar el fong, tot donant resultats i noms. Però no va poder avançar en la complexa operació d’aïllar el principi actiu.

L’equip d’Oxford

No fou fins 1939 que es va aconseguir demostrar el valor terapèutic de la penici·liina, tot aïllant el principi actiu per tal de purificar i produir un nou medicament. Això fou el resultat de l’anomenat equip d’Oxford, liderat pel farmacòleg i patòleg australià Howard Florey i pel químic i refugiat alemany Ernst Chain. Al seu costat, hi treballaren altres biòlegs i bioquímics: Norman Heatley, Edward Abraham, Arthur Duncan, M. Jennings, J. Orr-Ewing, G. Sanders.
Un equip de recerca format entre 1935 i 1937, dedicat a l’estudi de l’antagonisme bacterià de la lisozima i la penicil·lina. Gràcies al finançament de la Rockefeller Foundation (1939) van tancar el protocol de recerca experimental, produint les mesures de la Unitat Oxford, obtenint i provant penicil·lina en ratolins i en humans, avaluant procediments d’administració i eficàcia davant diferents microbis. Van publicar els resultats d’aquelles recerca in vivo a la revista The Lancet als anys 1940 i 1941.

Els Estats Units d’Amèrica

En plena guerra mundial, el valor potencial de la penicil·lina fou reconegut com un afer estatal d’interès prioritari, però també de domini públic. Per això, el govern nord-americà va donar suport a les recerques de l’equip d’Oxford, tot fomentant la producció industrial del fàrmac i la creació d’un grup empresarial farmacèutic sota el War Production Board.
La clau tècnica fou una solució d’enginyeria química -deep fermentation- i els resultats foren immediats i massius: dels primers milers de dosis facilitades al front de guerra africà el 1942, a la producció de 400 milions d’unitats de penicil·lina (juny, 1943), 20.500 milions (desembre, 1943), 1.633 bilions americans (1944) i 620.000 bilions americans mensuals (1945).

La formació d’un equip de treball

El Laboratori bacteriològic de Barcelona

Al costat de Turró, Pere González Juan, mestre i referent de la bacteriologia. I, des dels anys 1910 i 1920, van formar tot un equip d’investigadors de primera línia: Manuel Dalmau, Pere Domingo, Manuel Armangué, Francesc Duran Reynals, Florenci Coma, Rossend Carrasco, Jaume Sunyer Pi, Antoni Pouplana, Josep Vidal Munné, etc.
La seva recerca experimental en l’àmbit microbiològic de les malalties infeccioses tenia un fonament científic sòlid, evident en les seves publicacions, receptiu a les formulacions tècniques i pràctiques internacionals.
Bona part d’aquells investigadors va patir l’exili o la depuració en el marc de la Guerra Civil, però atès el caràcter municipal de la institució i la seva vàlua professional alguns van ser readmesos el mateix any 1940.

LETI: Laboratori Experimental de Terapèutica Immunògena

En aquest context de consolidació de pràctiques científiques i en el marc d’una ciutat en ple creixement, amb un mercat farcit d’oportunitats, el negoci del laboratori farmacèutic s’obrí pas a la Barcelona dels anys 1920.

Laboratoris farmacèutics familiars, com els Robert, Uriach, Andreu, Esteve o Cusí; laboratoris de productes biològics, com HER, l’Institut Roger o Pagès Moruny; d’anàlisis clíniques, com Grífols, Miserachs o Vellvé; o destinats a la fabricació artesana i semi-industrial de sèrums i vacunes, com el Laboratori Hermes, l’Institut Ferran o LETI.
LETI fou una iniciativa de Pere Domingo i del farmacèutic Antoni Pouplana, a Sants, el 1929. Al seu costat, hi formaren part el veterinari Josep Vidal Munné, el metge Jaume Sunyer Pi i l’administrador Federico Mayor Domingo. I després de la guerra s’hi sumaren Pere González Juan i l’epidimiòleg Pau Cartañá, format a Anglaterra. Eren els anys 1940 i s’havia format l’equip de la penicil·lina catalana.

La recepció i l’obtenció de la Penicil·lina

Recepció i divulgació de la Penicil·lina

La publicació dels treballs de l’equip d’Oxford el 1941 tingué un ressò internacional. A Barcelona i a Madrid, investigadors i laboratoris, i també l’opinió pública, en feren recepció i s’aplicaren a la recerca i reproducció. Mentrestant, des del 1944 la penicil·lina nord-americana aterrà a Espanya.
A Barcelona, el metge Antoni Valls Conforto, format a l’Institute Pasteur, investigador del Laboratori Municipal, feia recerca sobre malalties infeccioses i descobrí el 1942 que un fong de les taronges tenia capacitat antibiòtica. L’anomenà Bornina, però no s’arribà a comercialitzar i va caure en l’oblit. Aquell any s’obria a Barcelona la nova seu de Laboratoris Esteve, on Antoni Oriol Anguera i Antoni Esteve van publicar el 1944 recerques experimentals sobre l’origen microbià de la penicil·lina.
A Madrid, els laboratoris IBYS i científics com José Álvarez Sierra i Florencio Bustinza, qui va tenir una estreta relació amb Fleming, van investigar i popularitzar des del 1944 el nou penicil·línic. El NODO franquista de 1945 recollia el poder miraculós de la penicil·lina en el context triomfal dels exèrcits atlàntics a la fi de la Guerra Mundial.

Obtenció de la Penicil·lina

En un context socioeconòmic depriment, sota l’autarquia franquista, l’equip de recerca de LETI treballà intensament fins aconseguir aïllar i produir penicil•lina a finals de 1943. Van publicar resultats a la revista Medicina Clínica el 1944, tot culminant una història d’èxit científic.
Etapa experimental. A partir d’una soca de Penicillium notatum de procedència anglesa, els científics de LETI van provar d’obtenir fongs i els van aïllar; van sembrar en diversos medis i els van reproduir en flascons de Roux i Erlenmeyer de gran superfície; poc després van separar la Penicil·lina i van procedir a fer tasques de purificació, dessecació, filtració i distribució; van comprovar la capacitat bacteriostàtica (positiva davant d’estafilococ daurat, estreptococ piogen, pneumococ, gonococ, bacillus anthracis, clostridium welchii i tetani, pasteurelles, etc); van fer proves amb èxit, primer en ratolins i després en humans (1944); van iniciar el procediment administratiu (1945) i van registrar la “Penicilina LETI” (1946).
Etapa industrial. Per tal de sumar capacitat productiva a la seva competència tècnica, l’equip de LETI acordà el 1946 créixer, al costat del laboratori UQUIFA (Unión Químico- Farmacèutica). Van comprar terrenys a Horta i van construir la nova fàbrica (1947), tot presentat públicament la “Penicilina LU” davant dels metges (1948).

La Penicil·lina, una eina transformadora

La Penicil·lina esdevé un negoci, un producte popular

En aquell context eufòric, però condicionat per l’autarquia, les autoritats van reconèixer la necessitat de milions de dosis de penicil·lina i van declarar l’antibiòtic com a “producte d’interès nacional” (1948). Fet que es traduí en el foment d’una producció espanyola controlada mitjançant la creació de dues empreses (1949). Això coincidí amb una oferta d’inversió financera dels Estats Units. D’aquesta manera es van crear:
CEPA (Compañía Española de Penicilina y Antibióticos) participada pel Banco Urquijo i el Consorcio Químico Español (un ens que lligava la banca i la indústria química a partir de l’expropiació de la Schering alemanya). CEPA havia de treballar la penicil·lina amb la patent de l’americana Merck, a la nova fàbrica construïda a Aranjuez.
ANTIBIÓTICOS, S.A. Un consorci empresarial format per diversos laboratoris (LETI- UQUIFA, IBYS, Zeltia, Abelló, Instituto Llorente), que havia de produir penicil·lina a partir de la patent de l’americana Schenley, a la fàbrica que van establir a León.

El 1950, el Col·legi de Farmàcia de Barcelona afirmava el complet abastiment de penicil·lina a les farmàcies catalanes. Al NO-DO d’aquell any, Franco visitava CEPA. Res del negoci restà a Barcelona.

ÀMBIT 2 La Penicil·lina a la premsa gironina dels anys 40

L'obtenció de la Penicil·lina va significar -junt amb les vacunes, els analgèsics i uns hàbits tan bàsics com la higiene- un dels grans avenços per a la salut poblacional.
Si ara mateix s’està vivint el procés de fer arribar la vacuna per aturar la pandèmia actual, aquest àmbit ens acosta a com es van succeir els esdeveniment al nostre entorn més proper al llarg dels anys 40 amb la Penicil·lina; de quina manera es va traslladar a la societat un dels principals avenços científics.
A partir de la reproducció de notícies publicades a la premsa gironina durant els primers decennis de la postguerra espanyola es pot copsar com a les poblacions que conformen la vall d’Aro -tal i com succeïa en molts altres indrets d’aquella Espanya negra- ni a les farmàcies ni a les famílies no els arribava amb normalitat i regularitat el preuat medicament, i com n’era de desesperada la seva recerca fins i tot acudint al mercat negre, malgrat això signifiqués un alt risc personal i, sovint també, per a la salut dels malalts donada la qualitat -o més aviat la manca d’ella- si el què s’adquiria sense saber-ho era una falsificació.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Dates

Del 13 de març al 27 de juny de 2021

Espai

Museu d’Història - Antic Hospital Municipal, planta 1 - Espai del metge i la salut rural

Horari

General fins el 27 de juny de 2021

Divendres de 17.00 a 20.00 hores

Dissabtes d’11.00 a 14.00 i de 17.00 a 20.00 hores

Diumenges i festius d’11.00 a 14.00 hores

Especial de Setmana Santa – de l’1 al 5 d’abril de 2021

Dijous 1 de 17.00 a 20.00 hores

Divendres 2 i dissabte 3 d’11.00 a 14.00 i de 17.00 a 20.00 hores

Diumenge 4 i dilluns 5 d’11.00 a 14.00 hores

Preu

Entrada lliure i gratuïta - Aforament limitat segons normativa anti Covid-19

Comparteix aquesta pàgina