A l’inici del Neolític, les pràctiques funeràries eren pràcticament inexistents. Aquesta situació va canviar fa uns 6.500 anys, amb l’aparició de les primeres zones separades dels espais d’hàbitat, destinades exclusivament a les pràctiques funeràries. El pas entre els primers enterraments neolítics i els sepulcres megalítics s’explica per la voluntat de monumentalitzar les tombes mitjançant l’ús de grans blocs de pedra. Amb aquesta intenció els dòlmens esdevenen punts de referència en el paisatge que articulen l’entorn.
“El Megalitisme a Catalunya” se centra en els monuments megalítics trobats a Catalunya, entre els quals hi ha els dòlmens, els menhirs i les escultures. Tot i que la seva funció era principalment funerària, també podien servir per delimitar el territori o com a punt de reunió o de culte religiós.
Aquesta exposició ha estat produida pel grup de recerca DidPatri del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració de l’empresa de museologia Molècula i del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
El terme megalitisme prové de la composició grega mega, ‘gran’, i lithos, ‘pedra’, i fa referència a diverses construccions prehistòriques fetes amb grans blocs de pedres lligades en sec, presents en bona part del continent europeu atlàntic i mediterrani, i també al nord del Magrib.
Els megàlits van ser construïts per diferents pobles i cultures durant uns tres mil anys, ara fa entre 6.500 i 3.500 anys, durant els períodes del Neolític mitjà i Neolític nal, el Calcolític i la primera edat del bronze.
Per bé que tenien una funció principalment funerària, també podien servir per delimitar el territori o com a punt de reunió o de culte religiós. Segons les seves característiques, els podem classi car en dòlmens (estructures sepulcrals), menhirs (esteles, estàtues menhir i alineaments o cercles de pedra) i inscultures (gravats repicats sobre diferents superfícies de pedra).
Dolmen és una paraula bretona que significa ‘taula de pedra’, i fa referència a diferents tipologies de tombes construïdes amb grans blocs de pedra.
La funció principal dels dòlmens era donar sepultura als difunts. Al centre de la construcció hi havia la cambra funerària, espai destinat a preservar les restes humanes. L’accés a la cambra podia ser vertical o horitzontal, i també podia ser directe o bé mitjançant un corredor d’accés. L’estructura era coberta amb un túmul de terra o pedres que oferia un aspecte de turó.
Un cop fet el ritual funerari, se segellava la cambra fins que calgués tornar-la a utilitzar. L’antropologia ha demostrat que l’acumulació d’ossos dins els sepulcres megalítics són el resultat de diverses inhumacions individuals successives, conseqüència d’un llarg procés de selecció de les restes que es volien conservar; en cada nou enterrament s’apartaven les restes dels cossos dipositats anteriorment.
La paraula menhir té un origen bretó, i fa referència a les pedres dretes o a les esteles col·locades verticalment que es troben arreu del territori.
A Catalunya, des de l’edat mitjana, són anomenades pedres dretes. Originàriament servien de punt de referència a l’hora de marcar o indicar els límits territorials d’una comunitat, la presència de tombes o d’espais sagrats; o també podien ser el centre de diverses cerimònies religioses, especialment funeràries.
En determinades ocasions trobem menhirs agrupats formant un traçat lineal, circular o el·líptic. Són els anomenats alineaments o cromlecs (del gal·lès antic crown, ‘corbat’, i lech, ‘pedra plana’). Aquests espais tenien una funció ritual, probablement relacionada amb l’astronomia.
Les inscultures, els gravats repicats, que trobem en roques naturals, menhirs i en algunes de les lloses que conformen l’estructura dels dòlmens, configuren l’art d’aquest període.
Els grafismes que hi trobem són de caràcter esquemàtic, i en desconeixem el significat. Les formes més repetides en els gravats són les cassoletes, els reguerons, els cercles i les espirals, que es combinen entre ells, però també hi ha altres símbols com ara les T, les destrals, les crosses, els angles i, fins i tot, algunes figures antropomorfes i zoomorfes.
També es coneixen a la banda atlàntica de la península Ibèrica algunes pintures de formes antropomorfes i zoomorfes, ziga-zagues i bandes ondulades en colors vermells i negres. A Catalunya les trobem en roques a l’aire lliure, en menhirs, dòlmens i poblats.
A Catalunya es coneixen més de sis-cents monuments megalítics. Els podem dividir en dues grans àrees diferenciades per la seva evolució arquitectònica i pels dos eixos principals de comunicació amb els Pirineus que segueixen.
Seguint el pas de la serra de l’Albera i la costa hi ha les construccions de les planes i de les serralades litorals (1, 2, 3), i seguint les conques del Segre, del Cardener i del Llobregat, les dels altiplans centrals i les muntanyes pirinenques (4, 5, 6).
Els indrets escollits per construir-los eren punts elevats i visibles, que dominaven el paisatge, amb la intenció de remarcar el perímetre de l’àrea que cada grup utilitzava per a l’’explotació dels recursos del territori. Molts dels megàlits han continuat sent referències geogrà ques en el decurs dels segles, i sovint coincideixen amb línies termenals d’època medieval i moderna.
La gran majoria de sepulcres megalítics a casa nostra no han estat mai excavats científicament i, fins avui, no en coneixem cap de situat més al sud dels rius Corb i Gaià.
Els pobles constructors de megàlits eren sedentaris i practicaven l’agricultura i la ramaderia. Havien domesticat alguns cereals (blat i ordi) i lleguminoses (faves i pèsols), com també diversos animals (ovelles, cabres, bous i porcs), dels quals explotaven la llet i la carn.
Sabem molt poc dels poblats d’aquell moment. Ens hem d’imaginar que els conformaven unes petites agrupacions de cabanes, sense cap urbanisme planificat, situades a prop de les zones de conreu i properes a punts d’aigua. Les cabanes des del Neolític mitjà ns al Calcolític poden ser simples formes ovalades semiexcavades i aixecades amb fang i fusta, o bé veritables construccions de pedra, ovalades o rectangulars, amb coberta vegetal. Al voltant de les cabanes, també hi trobem sitges per emmagatzemar-hi el gra de la collita, excavades a terra, i espais destinats a l’estabulació del bestiar.
La senzillesa d’aquestes construccions que utilitzaven en vida contrasta amb les grans construccions funeràries utilitzades per enterrar-hi els morts.
A l’inici del Neolític, les pràctiques funeràries eren pràcticament inexistents. Aquesta situació va canviar fa uns 6.500 anys, amb l’aparició de les primeres zones separades dels espais d’hàbitat, destinades exclusivament a les pràctiques funeràries.
Aquestes primeres sepultures presentaven una gran diversitat de formes i apro taven espais com ara coves i abrics naturals, o bé es feien en fosses o cistes.
Amb el ritual de la inhumació, els nostres avantpassats es vinculaven al territori, al lloc on vivien i que els proporcionava la subsistència. L’entorn els donava la vida, i en morir calia tornar-s’hi a integrar, tancant simbòlicament el cicle vital. Les transformacions en l’esfera simbòlica de la mort són el re ex dels canvis en l’organització econòmica i social d’aquests grups sedentaris.
El pas entre els primers enterraments neolítics i els sepulcres megalítics s’explica per la voluntat de monumentalitzar les tombes mitjançant l’ús de grans blocs de pedra. Amb aquesta intenció els dòlmens esdevenen punts de referència en el paisatge que articulen l’entorn.
Les construccions més antigues conegudes ns al moment a Catalunya són megàlits de petites dimensions, que es van aixecar ara fa entre 6.500 i 6.000 anys, durant el Neolític mitjà. En aquest conjunt hi ha les cistes amb túmul de Tavertet, una desena de tombes amb petites cambres funeràries i grans túmuls de terra, i les cistes de l’Empordà i el Rosselló.
Una mica més tardanes, fa uns 6.000- 5.300 anys, es bastiren les cistes neolítiques soterrades localitzades en zones muntanyoses de la Catalunya central, com per exemple les del Solsonès, i també els primers sepulcres de corredor amb cambres poligonals de l’Alt Empordà, com el de la Font del Roure.
Les cistes solsonines són generalment tombes d’un sol ús per a enterraments individuals o dobles; però també n’hi ha de reutilizades, com els primers sepulcres de corredor, encara que per a pocs difunts.
Durant el Neolític nal i Calcolític, fa entre 5.300 i 4.200 anys, es van construir els sepulcres megalítics tècnicament més monumentals i complexos: els sepulcres de corredor de cambres trapezoïdals i les galeries catalanes.
Aquests dòlmens estan formats per una cambra sepulcral situada al centre de la construcció que contenia les restes dels difunts, un passadís d’accés que comunicava la cambra amb l’exterior de l’estructura, i el túmul de pedres i terra que delimitava i cobria la cambra funerària, donant a la construcció una aparença de turó. Tant la cambra com el passadís eren construïts amb grans blocs de pedra, i el túmul estava delimitat per un anell de lloses clavades o bé per murs de pedra seca.
Per a la construcció d’aquests megàlits calia una gran inversió de temps i un gran nombre de persones treballant-hi de manera planificada i coordinada. Això implicava una complexitat social i un nivell de poder estratificat dins dels grups.
A partir de l’edat del bronze, ara fa entre 4.200 i 3.250 anys, es diversificaren les formes d’enterrament i van aparèixer els hipogeus, les coves i els pous.
Encara es construïen megàlits, com alguns dòlmens simples: cambres pirinenques i caixes megalítiques. Al mateix temps, es continuaven reutilitzant antics sepulcres de corredor i galeries catalanes, construïts en l’etapa anterior.
Més enllà de fa 3.500 anys, ja no es van construir megàlits, ni a Catalunya, ni arreu del continent europeu. En alguns punts d’Europa, però, van aparèixer noves construccions també fetes amb grans blocs de pedra, que ja no s’inclouen dins de la cultura megalítica: els talaiots de les illes Balears o els nurags de Sardenya.
Els primer que calia fer per construir un megàlit era extreure grans blocs de pedra. Per esquerdar i separar la roca mare, s’utilitzaven masses de pedra i altres mètodes, com sotmetre la roca a canvis bruscs de temperatura.
Els blocs podien arribar a pesar tones. Es construïa una via de troncs, s’hi col·locaven els blocs i s’estiraven amb cordes fins al punt de construcció del megàlit (1). Un cop allí, calia aixecar-los verticalment. Primerament s’excavava un solc al subsòl, i seguidament s’aixecava el megàlit fins a deixar-lo dret (2). Posteriorment, amb el bloc col·locat a lloc, calia fixar-lo reomplint el forat amb terra i pedres (3).
Aquest procés es repetia fins a construir tot el perímetre de la cambra funerària i el corredor, en les estructures més complexes. Després calia aixecar un talús de terra i pedres (el túmul), fins a coronar els blocs verticals. Això permetia pujar fins al capdamunt els blocs que havien de tancar el sostre de la construcció.
El fenomen de les estàtues menhir i de les esteles antropomorfes pren protagonisme durant el Neolític final i el Calcolític arreu d’Europa, entre 5.300 i 4.200 anys enrere.
En els darrers anys, a Catalunya, se n’han descobert diversos exemplars a la vall del Segre i al Vallès Oriental. Es tracta d’estàtues amb una funcionalitat clarament ritual, fetes amb un sol bloc de pedra amb representacions antropomorfes esquemàtiques (als Reguers de Seró) o clarament figuratives (a Ca l’Estrada o al Pla de les Pruneres).
Aquestes escultures van ser destruïdes, de forma generalitzada, fa prop de 4.200 anys, sembla que a causa d’un canvi brusc de costums i d’idees en els pobles que les havien construïdes i venerades.
