L'escorça de l'alzina surera, és a dir, el suro, ja s'utilitzava a l'antiguitat per a diferents usos. Plini el Vell al s.I d.C., a la seva obra “Naturalis Historia”, ja esmenta que el suro s'emprava en les xarxes dels pescadors, per tapar receptacles com àmfores i botes, i per fabricar calçat hivernal femení.
Dos segles de la història de casa nostra venen marcats per l'activitat surotapera, és a dir, la fabricació i comerç de taps de suro. Si a la primera meitat del s. XVIII l’activitat laboral a la vila és majoritàriament de jornalers treballant al camp i descarregant vaixells al port, seguida per l’activitat de mariners, pescadors i petits artesans, a mitjans de segle s’incrementa notablement l’activitat i organització dels tapers i Sant Feliu s’especialitza en el treball del suro i el comerç marítim.
El 1784 hi havia uns cinquanta obradors locals que donaven feina a prop de dos-cents treballadors que artesanalment, amb eines simples i emprant diferents tipus de ganivetes, feien els taps a mà. A la darrera dècada del segle Sant Feliu ja apunta com a principal centre comercial surotaper i té quatre grans comerciants de taps i extractors de suro; rellevància que consolidarà als primers decennis del s. XIX. El 1803 es constitueix el gremi de tapers.
Durant el convuls segle XIX l’assentament de la industrialització -amb alts i baixos en funció de la conjuntura política del moment, i de l’etern conflicte entre el lliurecanvisme defensat per exportadors i propietaris i el proteccionisme proposat pels fabricants- és lent però progressiu, la indústria surotapera s’imposa. El 1835 unes seixanta fàbriques donen feina a cinc-cents quaranta treballadors, la disponibilitat de mà d’obra afavoreix nous emplaçaments industrials i l’arribada i assentament de capitals i d’industrials estrangers. El 1845 es funda a la nostra vila la banca R. Vall Vicens amb l’objectiu de cooperar amb el comerç surer.
Els darrers decennis del segle XIX, seran els de l’expansió del comerç i la fabricació de taps de suro afavorida per l’aparició de màquines senzilles i d’acció manual, com la de triar o la de garlopa que, accionada manualment, es feia servir en la producció de taps de qualitat baixa mentre que els trefins encara es produïen de forma artesanal, a mà.
Amb el canvi de segle creix l’impuls tecnològic al sector fabril surer, la progressiva mecanització del procés productiu permet la diversificació de productes derivats del suro -aglomerats, discos, paper de suro-, així com la intensificació de la incorporació de la dona al mercat de treball; els processos duts a terme amb màquines estan ocupats principalment per dones -esmerilat, tria...- mentre que els homes es reserven els més tradicionals com el de trefinaire i carrador.
L'esplendor de la indústria surotapera començarà a apagar-se amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Tot i això, actualment, segueix funcionant a casa nostra amb criteris d’alta qualitat, encara que en un segon pla pel que fa a la importància d'aquesta activitat, darrere de la dels serveis, que ha generat l'activitat turística des de la dècada dels 50 del s. XX.