Sant Feliu de Guíxols i la vall d’Aro continua conservant patrimoni natural i arquitectònic ( el Passeig de Sant Feliu, els banys de Sant Elm i S’Agaró, Bell-lloc i la Font Picant,...) i ha estat una zona pionera en l’oferta d’establiments de talassoteràpia. L’exposició es podrà visitar a l’Antic Hospital a partir del 16 de desembre, en horari de dilluns a dijous, de 11 a 14 h.; divendres i dissabtes, de 11 a 14 h. i de 16 a 18 h.; i diumenges i festius, de 11 a 14 h. I en visites concertades.
Fins al 1870 l’ús de la platja i de l’aigua de mar tenen exclussivament un afany mèdic.
És el moment dels primers sanatoris i balnearis marítims.
Es valoren les qualitats d’alleugerir i curar de l’aigua de mar, dels banys de sol, d’estar prop de l’aire de mar i el contacte amb la sorra. Tot sempre sota prescripció mèdica. En aquests anys, hi ha diferents iniciatives a diferents països (a la Bretanya francesa, a Anglaterra,...).
A la Barcelona de mitjans segle XIX ja funcionaven els banys de Neptuno o Sant Sebastià, entre altres, situats a la Barceloneta.
L’aigua de mar té una composició diferent a l’aigua dolça. Les seves propietats curatives s’utilitzen per a: talls i ferides, la musculatura, la pell, l'aparell respiratori, el dolor, l'insomni, l'ansietat o l' estrès.
El litoral de Sant Feliu de Guíxols i de la Vall d’Aro ha estat durant molts segles un espai de treball i territori gairebé exclusiu de pescadors, remendadores, mestres d’aixa, calafaters, tripulacions de velers de cabotatge i camàlics.
A finals del s. XVIII es redescobrí la platja com a espai de lleure i de contemplació, amb una nova mirada romàntica del paisatge.
El bany d’immersió encara era una pràctica poc freqüent, sovint vinculada a les classes populars i als rituals del solstici d’estiu. Aviat però- tant al litoral català com a les costes atlàntiques d’Anglaterra i França, i a les mediterrànies francesa i italiana- apareixeran les primeres cases de banys.
Des de finals del s. XIX noves activitats van començar a desplaçar les que fins al moment havien ocupat la platja.
Des de 1875 a Sant Feliu de Guíxols hi trobem l’establiment d’uns banys de forma permanent, primer amb els banys d’en Baldomero i posteriorment amb els banys de Sant Elm. L'estiueig llavors era només per a les classes més benestants.
Si bé aquests primers banys en un inici tenien un caràcter de salut, amb banys de pila, de vapor i piscines d’aigua salada, la reforma feta el 1922 promoguda per Pere Rius i Calvet i realitzada per l’arquitecte Joan Bordàs ja incorporava un servei de bar i s’hi celebraven concerts, regates i jocs esportius.
Vicenç Gandol i Josep Ensesa van adquirir a la platja de Sant Pol els terrenys i els banys de Sant Pol. El 1917 Ensesa encarregà a l’arquitecte Rafael Masó la urbanització de S’Agaró, amb espais públics (avingudes, equipaments esportius i socials) que s’integren amb els xalets. El 1929 Masó va remodelar l’edifici dels banys totalment per tal de donar-li un aire més modern. Al 1935 els banys s’incendiaren i van ser reconstruïts per l’arquitecte Francesc Folguera i inaugurats un any més tard, el dia 19 de juliol del 1936.
L’ampliació del nombre d’estiuejants entre les classes mitjanes i les colònies escolars o l’excursionisme popular van incrementar la quantitat d’usuaris de les platges.
L’inici de les vacances pagades afavoriren encara més el turisme de platja. Per satisfer aquesta nova demanda, a partir dels anys 1930 hi ha un gran impuls a la creació d’establiments hotelers, nous xalets i al lloguer d'habitacions.
Poc a poc, anirà arribant el turisme estranger, atret pels valors paisatgístics de la costa.
El 1904 Ferran Agulló batejà el litoral gironí com a Costa Brava i aquest fet va suposar un canvi i una revolució en el redescobriment del litoral. Podríem dir que va néixer la primera marca turística de Catalunya.
La Revista de S’Agaró es difon arreu, amb un disseny modern i articles d’escriptors i periodistes com Josep Pla i Gaziel.
El guixolenc Jaume Marill, empresari afincat a Barcelona va promoure els Viatges Blaus, sortides amb vaixell per descobrir la Costa Brava. Llogà les motonaus de la companyia Transmediterrània i oferia viatges d’un dia a Sant Feliu i Sant Pol, també a Tossa, Palamós o Roses. Al vaixell hi anaven també cobles i corals que amenitzaven el viatge. Un cop a lloc, s’organitzaven actes musicals, aplecs, jocs esportius,... que aplegaven una gentada als establiments dels banys.
A partir de1918 es multipliquen les noves residències prop de mar: Sitges, Arenys de Mar, Salou, Sant Feliu de Guíxols, Lloret, Roses, entre altres. També és l’època dels grans jardins: Santa Clotilde a Lloret; Marimurtra a Blanes o Cap Roig a Palafrugell.
Els projectes de ciutats jardí de Sant Elm i S’Agaró tenen com a punt de partida els banys que atrauen població local i forana. L’empresari Pere Rius contractà l’arquitecte Joan Bordàs i urbanitzà part de la muntanya de Sant Elm amb passeigs, capella i balneari. La iniciativa fou estroncada per la guerra civil.
A Sant Pol fou l’empresari Josep Ensesa qui va promoure i portar amb èxit la ciutat jardí de S’Agaró, dissenyada per Rafael Masó. La urbanització comptava amb el gran hotel i els camps d'esport, l’església, àmplies avingudes, una escola, els banys i el camí de ronda.
Com arreu d’Europa i del món occidental, s’imposaren arreu noves pautes culturals: l’exaltació i culte al cos i l’activitat esportiva a l’aire lliure. Als banys de mar hi tenien lloc les travessies del port , les competicions d’embarcacions nàutiques, de waterpolo i de salts de trampolí.
Els vestits de bany van adaptar-se a les modes. De cobrir primer tot el cos, van anar deixant a la vista més parts i eren més cenyits per poder practicar esports. La moda del bronzejat els va fer empetitir perquè la morenor fos realment més visible.
La platja es va transformar en un espai de joc per als més petits. Aigua i sorra són els elements amb què es diverteixen, utilitzant pales, motlles, galledes, vaixells, etc.