logo Guíxols logo Museu
logo Exposició
Antic Hospital Municipal

Els Banys de mar

Salut i oci

Coneguem aquell primer turisme que combinava salut i cultura, i la societat que acollia els primers visitants, per esdevenir una ciutat més saludable, i com tenia cura de la seva salut.

Sant Feliu de Guíxols i la vall d’Aro continua conservant patrimoni natural i arquitectònic ( el Passeig de Sant Feliu, els banys de Sant Elm i S’Agaró, Bell-lloc i la Font Picant,...) i ha estat una zona pionera en l’oferta d’establiments de talassoteràpia.
L’exposició es podrà visitar a l’Antic Hospital a partir del 16 de desembre, en horari de dilluns a dijous, de 11 a 14 h.; divendres i dissabtes, de 11 a 14 h. i de 16 a 18 h.; i diumenges i festius, de 11 a 14 h. I en visites concertades.

àmbits:

1 “Els banys de mar”: el primer turisme que barrejava salut i cultura

1.1. L’aigua de mar

Fins al 1870 l’ús de la platja i de l’aigua de mar tenen exclussivament un afany mèdic.
És el moment dels primers sanatoris i balnearis marítims.
Es valoren les qualitats d’alleugerir i curar de l’aigua de mar, dels banys de sol, d’estar prop de l’aire de mar i el contacte amb la sorra. Tot sempre sota prescripció mèdica. En aquests anys, hi ha diferents iniciatives a diferents països (a la Bretanya francesa, a Anglaterra,...).
A la Barcelona de mitjans segle XIX ja funcionaven els banys de Neptuno o Sant Sebastià, entre altres, situats a la Barceloneta.
L’aigua de mar té una composició diferent a l’aigua dolça. Les seves propietats curatives s’utilitzen per a: talls i ferides, la musculatura, la pell, l'aparell respiratori, el dolor, l'insomni, l'ansietat o l' estrès.

1.2. La platja : del treball a l’oci

El litoral de Sant Feliu de Guíxols i de la Vall d’Aro ha estat durant molts segles un espai de treball i territori gairebé exclusiu de pescadors, remendadores, mestres d’aixa, calafaters, tripulacions de velers de cabotatge i camàlics.
A finals del s. XVIII es redescobrí la platja com a espai de lleure i de contemplació, amb una nova mirada romàntica del paisatge.
El bany d’immersió encara era una pràctica poc freqüent, sovint vinculada a les classes populars i als rituals del solstici d’estiu. Aviat però- tant al litoral català com a les costes atlàntiques d’Anglaterra i França, i a les mediterrànies francesa i italiana- apareixeran les primeres cases de banys. Des de finals del s. XIX noves activitats van començar a desplaçar les que fins al moment havien ocupat la platja.

1.3. El turisme de balneari

Des de 1875 a Sant Feliu de Guíxols hi trobem l’establiment d’uns banys de forma permanent, primer amb els banys d’en Baldomero i posteriorment amb els banys de Sant Elm. L'estiueig llavors era només per a les classes més benestants.
Si bé aquests primers banys en un inici tenien un caràcter de salut, amb banys de pila, de vapor i piscines d’aigua salada, la reforma feta el 1922 promoguda per Pere Rius i Calvet i realitzada per l’arquitecte Joan Bordàs ja incorporava un servei de bar i s’hi celebraven concerts, regates i jocs esportius.
Vicenç Gandol i Josep Ensesa van adquirir a la platja de Sant Pol els terrenys i els banys de Sant Pol. El 1917 Ensesa encarregà a l’arquitecte Rafael Masó la urbanització de S’Agaró, amb espais públics (avingudes, equipaments esportius i socials) que s’integren amb els xalets. El 1929 Masó va remodelar l’edifici dels banys totalment per tal de donar-li un aire més modern. Al 1935 els banys s’incendiaren i van ser reconstruïts per l’arquitecte Francesc Folguera i inaugurats un any més tard, el dia 19 de juliol del 1936.

1.4. La popularització dels banys de mar

L’ampliació del nombre d’estiuejants entre les classes mitjanes i les colònies escolars o l’excursionisme popular van incrementar la quantitat d’usuaris de les platges.
L’inici de les vacances pagades afavoriren encara més el turisme de platja. Per satisfer aquesta nova demanda, a partir dels anys 1930 hi ha un gran impuls a la creació d’establiments hotelers, nous xalets i al lloguer d'habitacions.
Poc a poc, anirà arribant el turisme estranger, atret pels valors paisatgístics de la costa.

1.5. L’inici de la Costa Brava i els Viatges Blaus

El 1904 Ferran Agulló batejà el litoral gironí com a Costa Brava i aquest fet va suposar un canvi i una revolució en el redescobriment del litoral. Podríem dir que va néixer la primera marca turística de Catalunya.
La Revista de S’Agaró es difon arreu, amb un disseny modern i articles d’escriptors i periodistes com Josep Pla i Gaziel.
El guixolenc Jaume Marill, empresari afincat a Barcelona va promoure els Viatges Blaus, sortides amb vaixell per descobrir la Costa Brava. Llogà les motonaus de la companyia Transmediterrània i oferia viatges d’un dia a Sant Feliu i Sant Pol, també a Tossa, Palamós o Roses. Al vaixell hi anaven també cobles i corals que amenitzaven el viatge. Un cop a lloc, s’organitzaven actes musicals, aplecs, jocs esportius,... que aplegaven una gentada als establiments dels banys.

1.6. Les ciutats jardí de Sant Elm i S’Agaró

A partir de1918 es multipliquen les noves residències prop de mar: Sitges, Arenys de Mar, Salou, Sant Feliu de Guíxols, Lloret, Roses, entre altres. També és l’època dels grans jardins: Santa Clotilde a Lloret; Marimurtra a Blanes o Cap Roig a Palafrugell.
Els projectes de ciutats jardí de Sant Elm i S’Agaró tenen com a punt de partida els banys que atrauen població local i forana. L’empresari Pere Rius contractà l’arquitecte Joan Bordàs i urbanitzà part de la muntanya de Sant Elm amb passeigs, capella i balneari. La iniciativa fou estroncada per la guerra civil.
A Sant Pol fou l’empresari Josep Ensesa qui va promoure i portar amb èxit la ciutat jardí de S’Agaró, dissenyada per Rafael Masó. La urbanització comptava amb el gran hotel i els camps d'esport, l’església, àmplies avingudes, una escola, els banys i el camí de ronda.

1.7 Esports, moda i jocs

Com arreu d’Europa i del món occidental, s’imposaren arreu noves pautes culturals: l’exaltació i culte al cos i l’activitat esportiva a l’aire lliure. Als banys de mar hi tenien lloc les travessies del port , les competicions d’embarcacions nàutiques, de waterpolo i de salts de trampolí.
Els vestits de bany van adaptar-se a les modes. De cobrir primer tot el cos, van anar deixant a la vista més parts i eren més cenyits per poder practicar esports. La moda del bronzejat els va fer empetitir perquè la morenor fos realment més visible.
La platja es va transformar en un espai de joc per als més petits. Aigua i sorra són els elements amb què es diverteixen, utilitzant pales, motlles, galledes, vaixells, etc.

2 “La ciutat del benestar”: com la societat que acollia els primers visitants bastí una ciutat més saludable

La societat que acollia aquests usuaris dels banys de mar, influenciada per les idees higienistes de millora de les condicions de vida i de salut de les ciutats, impulsà canvis trascendentals buscant més benestar per a tots els homes i dones de la vall.
A partir de finals del s. XIX, es crearen nous cementiris fora del centre de les poblacions, dispensaris, escorxadors, mercats, safareigs i altres edificis com la caseta de salvament de nàufrags. Els ajuntaments havien de dedicar recursos per a actuar en casos d’epidèmies, calia que contractessin metges i paguessin aliments i medicines per als més pobres. Més endavant, s’anà generalitzant el subministrament d’aigua potable, la creació de xarxes de clavegueres, l’extensió de l’electricitat i la divulgació de l’ús dels productes de neteja personal, com el mateix sabó. Al plànol de la Vall d’Aro trobareu els nous espais municipals per fer i difondre una ciutat més saludable:

  • mercat cobert. Construït els anys 1929-1930 i projectat per l'arquitecte Joan Bordàs i Salellas. Allotjà també les peixeteres, que fins llavors havien venut el peix al carrer.
  • escorxador. Construït els primers espais de quadres per a bestiar i xemeneia el 1902 segons projecte d'Ildefons Casamor. L'antic escorxador quedà envoltat de cases per l'expansió de la ciutat i de ben segur les pudors molestaven. També es vol controlar la qualitat dels aliments. La figura del veterinari, responsable de l'escorxador, pren una importància cabdal. Un dels neguits també eren les malalties que podien propagar els gossos que vivien al carrer. Carro de recollida de gossos, principi del s. XX.
  • fonts i pous. Font de Tueda, fent conjunt amb l'antic pont sobre la riera projectat per General Guitart el 1908. Quan no hi hi havia xarxa d’aigua, la població depenia de pous. Per això va ser tan important la instal.lació i control de les fonts. Les epidèmies per causa de l’aigua no es van resoldre fins al 1970 a les comarques gironines.
  • safareigs del Puig. Construïts el 1910 sobre l'antiga fortificació del Puig, permetia rentar amb aigua controlada i no directament de les rieres. L'arquitecte Guitart també hi inclogué una cambra per a rentar separadament la roba d'infecciosos.
  • asils i hospitals. L'Asil Surís es construí el 1904 segons projecte de General Guitart, finançat pel llegat de Joan Surís, per a acollir infants i gent gran.
    L'Hospital es renova totalment a partir del 1920-1922, amb la reforma projectada per Joan Bordàs.
  • Dispensaris i entitats de socors i mútues
    Entre 1898 i 1939 es crearen moltes noves clíniques a Catalunya i, augmentà l’afiliació a les mútues i assegurances privades. A la Vall d’Aro, una de les mútues més importants era La Previsión Guixolense.
    El 1935 també hi havia, entre altres La Feliz de Fanals d’Aro i La Amistad, aquesta darrera per a dones fundada el 1910. Al carrer Garrofers de Sant Feliu hi tenia la seu el 1910 el Montepio Guixolense.
  • sanatoris i balnearis
    Banys de Sant Elm i de S'Agaró.
    La Font Picant, on s’arribava amb el tren a passar el dia descansant i prenent l'aigua ferruginosa, i l'aigua del manantial de Salenys.
    El sanatori de Bell-lloc i la rectoria de Bell-lloc
    Entre 1949 i 1950, el Dr. Martí Casals va convenir amb uns masovers de Bell-lloc (can Riera) de llogar a famílies amb pacients tuberculosos habitacions amb dret a cuina, per passar tres o quatre mesos, en una cura de repòs talment com si fos un sanatori de muntanya. El llavors rector de Romanyà, Mn. Gumersind Vilagran, hi tenia també gent allotjada. El Dr. Casals era un gran especialista en Pneumologia i la seva actuació féu innecessari el trasllat de pacients a Girona o a Barcelona.
  • activitat industrial fora del centre.
    Al barri de Mascanada i prop de la via del tren, en zones de camps i sense cases a prop, s'hi construeixen grans fàbriques, com la Ferrer, Greiner, Burgell o Vilaret. A partir de 1910, la fabricació de l'aglomerat de suro provocarà molta pols de suro, dins i fora les naus, molt perjudicial per a la salut.
  • Xarxes de clavegueram, d’electricitat i de gas
    Amb la industrialització i l’augment de població a la ciutat anava empitjorant la qualitat de l’aigua, i en algunes zones les aigües residuals s’abocaven als carrers o als camps, ocasionant molèsties i problemes sanitaris. El 1882 Sant Feliu es dotà de xarxes més modernes i ja hi ha il.luminació de gas a les cases. El 1907 i 1908 l’electricitat arribà a les cases i als carrers, respectivament.
  • Passeigs i ciutats jardí
    El paisatge és un element important de la qualitat de vida de les poblacions, constitueix un element essencial del benestar individual i social. Passejar i gaudir del paisatge és un hàbit que s’incorpora impulsat pel romanticisme i una nova visió de la natura. Per la seva banda, l’Organització Mundial de la Salut defineix la salut com “un estat dinàmic de benestar complet físic, mental i espiritual, i no tan sols l’absència de malaltia”.
  • Espais d'educació: les escoles, les classes als casinos
    Les noves escoles seguiren noves pautes, amb grans finestrals, com els Estudis Nous (1937) de Sant Feliu. Les antigues, instal.lades en vells edificis com el monestir o el castell de Benedormiens, tenien manca de llum, de ventilació, d'espai, de calefacció,...El lloguer d'habitatges per a escoles era molt costós i es plantejà de construir nous edificis, amb nous objectius per a l'arquitectura, la higiene i la pedagogia. El 1912 se celebrà a Barcelona el 1r. Congrés Espanyol d'Higiene Escolar. L'Escola de S'Agaró (1935-36) fundada per Narcís Masó seguia els criteris de l'Escola Nova.
  • Biblioteques de casinos
    El casino dels Nois a Sant Feliu de Guíxols, el Casinet de Castell d'Aro, el Centre Recreatiu i el Nuevo Casino Cristinense disposaven de biblioteca.
    Els casinos oferien la possibilitat de formació per als obrers i altres professionals, amb conferències sobre cultura i salubritat. Allà on no arribava l'Estat o el municipi, hi arribaven les escoles dels ateneus i casinos. Alguns centres, com el de Reus, tindran un dispensari mèdic gratuït per als socis.

3 “Cercant remei”

Els diferents camins per recuperar la salut, amb la medicina i l’alimentació a casa, o anant-la a cercar en els professionals mèdics (metges, llevadores,practicants, farmacèutics i remeieres).
El tresor de la salut- de no perdre-la i de recuperar-la- el cerquem en el nostre entorn més immediat (la casa, el veïnatge, la ciutat, en professionals i institucions especialitzats) i també en altres indrets, com ho féu el primer turisme de balneari de la Costa Brava.
Cal parlar de pluralisme assistencial, un mateix paisatge on hi conviuen i es relacionen els professionals: metges, infermeres, llevadores, practicants, farmacèutics, manescals, guaridors populars, amb les pràctiques d’autoatenció o de medicina domèstica.
Els anys on situem aquests professionals comencen passada la meitat del s. XIX, i acaba als anys 50 del s. XX.

3.1. La salut a casa

A principis del segle XX, abans de decidir cridar el metge, mai massa aviat, es practicava una medicina de casa, a partir dels sabers acumulats amb l’experiència de les nombroses malures de grans i petits, i sobretot per la pràctica compartida entre mares i filles, tietes i nebodes, àvies i nétes.
Les dones de la casa tenien cura de de la ventilació de les cambres, la neteja, l’alimentació, cures a base de bafs, rentats, lavatives, purgues, xarops, pastilles, i naturalment les infusions d’herbes que s’anaven a collir o es compraven a ca l’herbolari o a la farmàcia.

3.1.1. Abans i ara

Les cases no tenien les comoditats ni les condicions que tenen la majoria d’habitatges en l’actualitat. Les cambres a vegades comunicaven amb els espais dedicats als animals.
Com conservar els aliments, la qualitat de l’aigua, com escalfar-se o poder comunicar-se són situacions que ens ajuden a veure com ha millorat la vida dins d’una casa al llarg del temps.

3.1.2.- Pots i calaixos d’herbes

La pràctica de recollir plantes medicinals silvestres o herbes que servien de remei i condiment: farigola, romaní, ruda, sàlvia, herba de Sant Joan,... era permanent.
Sovint homes i dones coneixedors de les seves propietats i també dels seus riscos, aprofitaven les passejades lúdiques per buscar en marges o rierols plantes i herbes que, assecades o no, podien conservar-se. Bolets, herbes com fonoll o fruits com mores, maduixes o groselles que després es confitaven. En molts horts hi havia el racó de les plantes medicinals i els condiments, i en moltes cases, en testos ben assolellats, s’hi plantaven algunes plantes, com si fos un petit jardí botànic.
A l’exposició pots flairar i jugar a endevinar quina planta hi ha dins del calaix:

  • Farigola

    “L’aigua de farigola, tot ho consola”
    Sabies que hi ha una planta que bullida en aigua s’usa per calmar les picades de mosquit?

  • Romaní

    “L’esperit de romaní, el dolor fa fugir”
    Sabies que hi ha l'oli d'una herba que alleugereix el dolor dels cops?

  • Ruda

    “Casa amb ruda al balcó, no hi entra mai el doctor”
    Sabies que per al mareig es prenia xocolata desfeta barrejada amb una herba una mica pudenta?

  • Sàlvia

    “Qui té sàlvia al seu hort, gran remei té molt a prop”
    Sabies hi ha una planta que es pren en infusió per millorar la circulació de la sang?

3.1.3.-La taula parada

“Dase una preferencia indiscutible a la pesca fresca o de salazón, de que se hace un consumo tal que raya en increíble, siendo de admirar la estima en que está aquí el bacalao y el pez palo y ancho arenque (...). Consúmese todo género de mariscos en gran cantidad y buena parte de la población come pan hecho con el trigo recogido en estos campos (...) El bacalao, los arenques y las anchoas se pierden entre las cantidades inverosímiles de tomates, pimientos y berenjenas de sus bodrios indigestos. Son además considerables las cantidades de fruta verde que aquí se consume. Hay una afición decidida por la fruta sin sazonar» (Dr. José Oliu, Topografia médica de San Feliu de Guixols, manuscrit de 1880, pàgs.75-83).
L’alimentació es basa en productes frescos i propers, i d’altres que han acabat considerant-se tradicionals com el bacallà salat i el peixopalo sec. Sardines i anxoves, marisc, i productes dels boscos de les Gavarres i d’Ardenya (els ous de reig, els espàrrecs, els recordats recuits de drap de Vallvanera). De l’horta, sempre han tingut fama les verdures primaverals, com els pèsols i les faves. Cal comptar que en ser Sant Feliu un punt de comerç marítim rebia amb més freqüència aliments provinents d’altres parts del món que enriquien la dieta local.
Plats tradicionals:

  • Bacallà amb cigrons, ous durs i carxofes
  • Peixopalo
  • Suquet d’anxoves
  • Brunyols amb licor estomacal
  • Pa amb vi i sucre
  • Pa amb oli, sal i xocolata
  • Postres de músic
Descarrega’t les receptes de l’exposició: aquí

3.1.4.- El rebost

A les cases sempre hi havia una cambra reservada a rebost, de magatzem d’aquells aliments que es podien conservar a través de diferents procediments: salats, assecats, confitats, adobats, fermentats, al buit, en pols, etc… Patates, grana, arròs, alls i cebes, bacallà, arengades, anxoves, bolets, bitxos i tomata en conserva, fruita seca, pomes, codonyat, productes dela matança del porc,... són alguns dels aliments que hi podem trobar. També vins, aiguardents, xarops i vinagres. I alguns remeis com els xarops de saüc o l’oli de peix porc.

3.2.- Els professionals de la salut

En el camí d’atendre la salut es cerca, fora de l’entorn familiar, als professionals especialitzats. Dins de la medicina oficial, el 1851 a la Vall d’Aro hi havia disset professionals mèdics (metges, cirurgians, farmacèutics i veterinaris) i un nombre per concretar de remeieres.
No es parlava llavors del dret universal a la salut ni existia la Seguretat Social. Era un temps d'una relació estreta entre tots els professionals, que es va ampliar a practicants, infermeres i llevadores fins a mitjans del s. XX. Però no amb les remeieres. Alguns metges com Martí Casals o Josep M. Rubió prescrivien remeis tradicionals com bafs i gàrgares amb romaní, però molts metges tenien una opinió negativa dels remeiers, i els culpaven que el pagès trigués massa en avisar el metge.
Molts professionals cobraven dels pacients a través de les conductes: una retribució anual, enespècie o en metàl.lic, molt útil per a les classes populars i mitjanes.

3.2.1.- El metge rural

Mancats de mitjans, no tenien altra sortida que exercir una medicina més integral que sovint portava a una relació ben familiar amb els seus pacients. Li calia actuar en diversos camps de la medicina, en contraposició a l’actual especialització del metge d’avui dia.
Lligat al territori on es queda tota la vida exercint, el metge inverteix una part importantíssima de la seva activitat professional en les visites domiciliàries en territoris prou amples, però també visita al seu despatx.
Lluny de les grans ciutats, els metges sovint actualitzaven els coneixements mitjançant l’amistat d’estiuejants i visitants eminents a la Costa Brava. És així com el Dr. Martí Casals va reunir un gabinet excepcional.
Arribar fins a on calgui
La imatge del metge arribant al mas i marxant de matinada ha estat real fins fa menys de mig segle. Els metges rurals arribaven a les cases dels seus pacients- depenent de l'època- en mules, cavalls, bicicletes, motos o cotxes.A la Vall d’Aro l’accés era fàcil a la plana, però no als masos de les Gavarres o de l’Ardenya.
A la cartera o a la motxilla Hi duia els estris necessarisper poder afrontar -ràpidament i lluny de centres que el poguessin ajudar-tot tipus d’emergències: reduir una fractura, fer una punció lumbar, resoldre un part complicat o practicar una petita cirurgia.
El personatge:
Galeria de Personatges:
Metge: Martí Casals
Martí Casals va estar durant trenta-cinc anys al servei dels habitants de la vall. Se’l recorda sempre en bicicleta o en la motocicleta Guzzi, disponible a qualsevol hora del dia o de la nit, amb la seva motxilla. Al principi, pel seu estil esportiu i vestimentes senzilles, l’anomenaven «el pagès de Castell d’Aro».
Va néixer a l’Argentina el 1902. Es va llicenciar entre les facultats de Barcelona i Madrid. Del 1929 al 1932 va tornar a l’Argentina, primer als camps petrolífers de Salta, on va estar en contacte amb la població índia, i després a Mendoza. El 1934 va arribar a Castell d’Aro, per substituir el Dr. Rubió. També fou el metge de l’Hostal de la Gavina de S’Agaró on pogué conèixer tant actors de cinema com científics, un d’ells el pare de l’anestesiologia moderna Dr. Macintosh. Va exercir fins al 1969, i morí el 1983.
Casals, orgullós de ser un metge de poble, tractà al mateix temps qualsevol pacient, sense cap mena de distinció social. Alguns grans noms de la medicina catalana (Trueta, Puigvert, Rozman,...) li oferiren càtedra a Barcelona, però ell sempre rebutjà aquests oferiments. Sovint utilitzà les iguales com a forma de pagament i intercanvià els seus serveis mèdics per espècies: blat, patates, verdures, etc.
Algunes peces:
Cartel.la: Llibre del Dr. Joan Prim i Codina (Sant Quirze de Besora 1882 - Sant Feliu de Guíxols 1964)
Alguns metges, com el Dr. Joan Prim, s’implicaven en la denúncia de les condicions de salut de la població, com ho féu amb les colònies industrials de Ripoll. La pressió dels propietaris de les indústries el va fer marxar i venir a Sant Feliu, on va fer amistat amb Josep Irla.
Cartel.la: Topografia mèdica Dr. Àngel Latorre (Barcelona 1913- Bescanó 2005)
Tornant de Seta (França) on practicà el mètode Trueta, s'instal.là el 1939 a Vilobí d'Onyar on escriu la Topografia mèdica, que fou premiada per la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, que el nomenà acadèmic. Des de 1959 s'establí a Bescanó, i esdevingué un recordat metge de poble a la zona.
Cartel.la: maleta del Dr. Josep Ruscalleda
Josep Ruscalleda Sabater, nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1910, es va establir a Cassà de la Selva, on el seu oncle, Narcís Ruscalleda Cruzet, hi feia de metge. Allà va esdevenir un metge emblemàtic de la zona del Gironès i de les Gavarres. La farmàcia de Sant Feliu havia estat del seu pare, i l’avi i el besavi eren metges a Cassà de la Selva.

3.2.2. Llevadores, practicans i infermeres

Al costat dels metge, hi havia la infermera i el practicant. La primera era una professió femenina; la segona, masculina. Les llevadores tenien cura dels embarassos i parts; de vegades calia que es quedessin a casa de la partera un dia sencer.
En aparèixer els primers símptomes del part, s’anava a cercar la llevadora de pressa i corrent, i ella organitzava l'assistència, ajudada sovint peraltres dones habituades a tenir un munt de fills i ajudar a les altres a tenir-los. Al bateig, era la llevadora qui acompanyava el pare i el nadó, mentre la mare es refeia a casa.
A la Vall d’Aro també els practicants van ser figures cabdals en una època en què els accessos als punts més aïllats eren complicats i els recursos escassos. Van ser ajudants dels metges però, també, un puntal en l’assistència als malalts.
El personatge:
Practicant: Aquilino Pardo va arribar a Sant Feliu de Guíxols i durant molts anys va ser el practicant del doctor Martí Casals. Anaven plegats de casa en casa «deixàvem la moto fins a on arribàvem i llavors, amb la motxilla hi acabàvem d’arribar». El dia de la nevada més gran que mai havien vist a Sant Feliu de Guíxols, el doctor Casals i ell havien d’anar a fer una transfusió. La casa era a dalt de Pedralta i allà hi havia una nena que necessitava la sang de la mare perquè l’alimentés. «Quan la gent ens va veure a la carretera, amb un metre de neu...». Finalment van arribar a la casa, van fer la transfusió i la nena va seguir viva.
Llevadora: A la llevadora Joaquima Sala Cebrià, tothom l’anava a buscar a casa a qualsevol hora. “Una vegada va néixer una criatura que no era del temps. I no hi havia incubadora. Varen avisar el metge, que va dir: “No facis, perquè no podrà viure. Aquesta criatura no arribarà a terme.” Havia agafat una capsa de sabates que els va demanar a la família, va posar-hi una ampolla d’aigua calenta, ben embolicada de cotó, i la criatura va tirar endavant.”
Era filla de pagesos, nascuda a Torroella de Montgrí. Féu els estudis de practicant i de llevadora a Barcelona. Acabada de diplomar, amb 23 anys, va anar de titular a Sant Feliu de Guíxols, fins a la seva jubilació el 1950.
Foto: La llevadora Joaquima Sala amb el nadó, al que havia vestit i preparat per al bateig, al dormitori de la casa on havia nascut. A l’hora del bateig, el pare i el nounat s’acompanyaven de les llevadores perquè es creia que les dones en quarantena eren en un període impur.Calia també batejar de seguida el nadó, i la mare encara s’estava recuperant. MHSFG

3.2.3. Apotecaris i farmacèutics

Durant aquests anys, el metge tenia una estreta relació amb el farmacèutic. Fins el 1930 només hi havia 30 o 40 medicaments sintètics. Per això, els farmacèutics havien de preparar les seves pròpies medecines amb matèries primeres, com extractes de plantes i a mà.
Els ingredients es molien i es premsaven per a fer pastilles o bé es dissolien en líquid per aconseguir ungüents.
A les farmàcies es practicaven les fórmules farmacèutiques tradicionals, aquelles que prescrivien els metges en receptes i llavors es materialitzaven al laboratori, que solia ser a la part posterior de l’establiment, ple de matrassos, tubs d’assaig i morters.
Progressivament es donaria un canvi de rol en els farmacèutics: d'elaboradors artesanals de medicaments passarien a revenedors d'específics produïts en laboratoris industrials. Aquesta "revolució farmacèutica" fou possible pels avenços de la química, el naixement de la farmacologia, l'extracció dels principis actius dels vegetals i l'elaboració de materials sintètics.
El personatge:
El farmacèutic: Josep Maria Riera Frigola
El seu gendre, Francesc de la Peña, recorda que quan Riera va muntar la farmàcia, junt amb el farmacèutic guixolenc Ruscalleda, van implantar «la prova de l’embaràs de la rana, que portaven l’orina a les farmàcies. També feien unes proves amb uns conills porquins que els teníem a la farmàcia. Amb una gàbia teníem sempre granotes i conills”. En Josep Maria Riera Frigola de jove volia ser arquitecte, però va acabar fent magisteri i després de la Guerra Civil, va estudiar farmàcia. En casar-se amb la guixolenca Conxita Prim, va comprar la Farmàcia Carrera, que va passar a anomenar-se Farmàcia Riera.
Riera també venia un xarop de cola que fabricava a la rebotiga; feien iogurt, com a medicament que protegia l’estómac, i també fabricaven sabó i xampú.

3.2.4 Les remeieres

Sempre hi ha hagut gent que ho ha sentit molt i altres que creien que era bruixeria o incultura (Conxita Pijoan, curandera, Llagostera 2006).
El recurs als guaridors o curanderos era ben present però seria secundari ja a la segona meitat del segle XX. La paraula curandero, en català i castellà, és un mot incòmode perquè té connotacions pejoratives.
Les remeieres i curanderos, en alguns casos, són persones que resolen tot tipus de problemes de l’esquelet i la musculatura, moltes lesions produïdes per mals gestos i caigudes. Utilitzen remeis d’herbes per a altres malalties i coneixen algunes oracions remeieres. També atenien malalties com l’espatllat, l’esllomat i l’anuat, l’enaigament: estats d’ànim decaiguts, malastrugança, desgana i decaïment.
Fins fa mig segle eren comuns a moltes poblacions del Principat i han estat substituïts primer pels cirurgians i practicants, que des dels dispensaris municipals van anar deixant sense sentit la seva feina i, posteriorment, pels fisioterapeutes, massatgistes, osteòpates o quiropràctics, que sovint han incorporat tecnologies del cos procedents de les cultures orientals.
Els personatges:
Les remeieres
A la Fina Camprubí, la va portar a dedicar-se a les herbes remeieres el preu dels medicaments a la postguerra i l’ús de les herbes que en feia la seva mare (vi de saüc, farigola, romaní,...). Va anar-ne aprenent i l’any 1977 encara venia herbes al Mercat de Sant Feliu: paquets per als refredats, l’estómac, la circulació, la sang, el reuma; fins i tot, alguns metges n’hi compraven. La seva parada semblava un consultori, la gent anava a preguntar-li i ella els observava, feia preguntes i els recomanava herbes.
De la Teresa Girbal, ens diu la seva filla,que el dia del seu enterrament a Sant Feliu hi va anar una gernació. Feia olis, ungüents i era experta en trastorns de tipus nerviós, decaïments i enyoraments. Però la principal especialitat de la Teresa eren malalties cròniques, dolors reumàtics, accidents de lligaments o torçades de genolls peus, espatllats. “No cobrava a ningú, i el pacients li duien regals de roba o altres objectes. No s’hi guanyava la vida”.

Comparteix aquesta pàgina

Museu d'Història

de Sant feliu de Guíxols

Plaça del Monestir s/n (Monestir)

17220 Sant Feliu de Guíxols

Telf. 972 821 575

museuhistoria[at]guixols.cat

www.facebook.com/Museuhistoria

Coordenades del punt:

Longitud: 3.026585 Latitud: 41.780123 (WGS84)

E (X): 502303.0 m – N (Y): 4625569.0 m (ED50 UTM 31N)

E (X): 502209.3 m – N (Y): 4625364.2 m (ETRS89 UTM 31N)

logo Guíxols

© 2016 Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols

Avís legal · Accedir · Crèdits

MÉS INFORMACIÓ

WEBS D'INTERÈS

Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura Diputació de Girona Fundació observatori del patrimoni etnològic i immaterial Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana Xarxa de Museus de la Costa Brava Xarxa de Museus Locals Amics del Museu