Qui eren els ibers?
Els pobles o tribus del sud i del llevant de la península Ibèrica, des de
l’actual Andalusia al Llenguadoc, que van viure entre el segles VII aC i
I aC amb uns trets culturals comuns i una llengua pròpia.
Els ibers ja eren percebuts per les grans civilitzacions mediterrànies
-fenicis, grecs i romans- com un conjunt de comunitats independents
amb unes característiques comunes.
Es tracta d’una civilització important, amb la cultura més desenvolupada de la
península durant l’edat del ferro, que al nostre territori tindrà una relació
molt estreta amb les properes colònies gregues d’Emporion
(Empúries) i Rodhe (Roses) així com amb els romans a
partir de finals del segle III aC.
La tribu ibèrica d’aquest territori era la dels Indigets.
Què vol dir Guíxols?
Hi ha diferents teories, però la més
probable és que es tracti d’un antic
nom ibèric de lloc, un topònim, que
encara avui està lligat al turó que
separa la badia en dos -ara el port
de la platja-, que coneixem com
a punta dels Guíxols, però també
com a Fortim o El Salvament, i que
fa uns 2.500 anys va allotjar EL POBLAT
IBÈRIC DELS GUÍXOLS
La descoberta del poblat es va fer
arran de la construcció del port a
partir de l’any 1903, quan es va dinamitar
una part del turó dels Guí-
xols per construir un carrer que
connectés les dues platges i crear
un pas al futur port.
El Poblat
Els ibers situaven els seus poblats
en llocs elevats i els adaptaven a
l’orografia del terreny. Construïen
muralles defensives amb talaies i
torres des d’on poder controlar el
territori. Exercien de centres polítics,
econòmics i també religiosos de la
comunitat.
Aquí el van situar al turó dels Guí-
xols, un indret perfecte, on els era
fàcil defensar-se i dominar el port natural
per controlar l’activitat comercial.
Dues rieres els proveïen d’aigua
potable i disposaven de terres de
conreu a tocar.
Gràcies a la descoberta de les sitges
-magatzems de gra excavats a terra
que utilitzaven com a lloc per a les
deixalles quan deixaven de fer la seva
funció- podem conèixer avui alguns
aspectes de la seva vida quotidiana.
Recursos primaris
Els habitants dels Guíxols treballaven
la terra, els espais fèrtils entre
els vessants de l’Ardenya i la riera
de Tueda. Conreaven el blat, la civada,
l’ordi i el mill. També el lli, els
llegums -llenties, faves i pèsols- i
diferents productes d’horta.
No faltaven tampoc els ramats,
que els donaven llet i formatge,
llana, pell i carn. Fonamentalment
ovelles, cabres i vaques. Els bous
eren utilitzats com a força de treball
per a llaurar els camps. La cacera
també hi era present i menjaven porc senglar, cérvols i conills.
La recol·lecció configurava el complement dietètic: cargols, glans,
mel, figues i diferents fruits i plantes silvestres.
La pesca formava part fonamental de la seva activitat, i el peix i el marisc
eren presents a la dieta indigeta. Les principals arts de pesca que
utilitzaven eren les xarxes i els hams.
Filar i teixir
Els indigets es varen fer famosos pels
teixits de lli. Autors romans reconeguts
com Estrabó i Plini en lloen les excel·
lències; també treballaven la llana. Fonamentalment
feien vestits i veles per a
vaixells, però també cordes i blens per a
llums d’oli. El teixit era una activitat principalment
femenina que es duia a terme
en l’àmbit domèstic.
El procés per al teixit era laboriós. Primer
calia filar la matèria primera per formar el
fil lligant-lo al fus i entortolligant-lo amb
l’ajut d’un pes ceràmic o fusaiola. Per teixir
la peça al teler s’havien de mantenir
els fils verticals i tensats amb uns pesos
amb perforació, d’argila o pedra –pondus-
i anar passant un fil horitzontal amb
l’ajut d’una llançadora. La part teixida –
ordit- quedava situada a la part horitzontal
superior del teler.
Fer ceràmica
Una bona part dels atuells emprats
en la vida quotidiana i l’activitat comercial
eren de ceràmica. Es poden
distingir tres grans grups:
La ceràmica feta a mà amb argiles
barroeres, molt arrelada a la població
indígena i que sol perdurar fins a
la fi del món ibèric.
La produïda amb torn, l’adopció del
qual va significar una innovació tècnica
i formal de gran importància i va
facilitar el desenvolupament d’una ceràmica autòctona amb trets propis,
elaborada amb argiles més pures per artesans especialitzats i en
diferents centres productius, tant per a vaixella com per a contenidors
d’emmagatzematge i comerç, urnes o microvasos.
La ceràmica d’importació que va des de les peces fenícies, gregues
i etrusques de l’ibèric antic –550–450 aC– fins a les vaixelles àtiques,
vasos de vernís negre itàlics, àmfores grecoitàliques o produccions
diverses púniques de l’ibèric ple -450-200 aC- canalitzades a través
de les colònies gregues d’Emporion (Empúries) i de Rodhe (Roses).
La ceràmica grisa de la costa catalana
Es tracta de ceràmica feta a torn amb
una producció molt variada i de gran
interès elaborada als forns de l’àrea indigeta.
És una ceràmica d’alta qualitat
tècnica amb peces de parets primes,
argiles molt depurades i perfecta cuita.
La caracteritza el color gris de l’acabat i,
a partir de l’ibèric ple, es decorarà amb
pintura blanca aplicada després de la
cocció, sovint imitant motius figuratius
de les ceràmiques clàssiques.
L’ús del metall
La cultura ibera es desenvolupa com a
resultat de l’evolució de la cultura del ferro.
Una de les seves característiques és
l’ús intensiu d’aquest metall, tant en la
fabricació d’eines i el desenvolupament
d’un utillatge especialitzat per a l’explotació
agrícola, com en la d’armes –espases,
llances, ganivets- o d’instrumental
mèdic especialitzat.
Feien servir el plom per a fer pesos en
arts de pesca i com a suport per escriure,
ja que en ser un metall tou permet gravar-lo
amb facilitat.
El gust per l’ornament personal es manifesta
en una àmplia producció de peces
d’orfebreria en bronze, plata i or: collarets
amb glòbuls de pasta vítria, anells,
diademes, torques, polseres, fíbules...
Vestit i cura personal
Els teixits més habituals eren el lli, la
llana i l’espart. La majoria de dones
vestien amb llargues túniques sovint
decorades amb sanefes i cenyides a
la cintura amb cinturó, per damunt de
la qual es cobrien amb un gran mantell
i també podien cobrir-se el cap amb
vel; o bé duien calçat de cuir o anaven
descalces. Rematarien l’ornamentació
personal amb collarets, arracades,
diademes... i com a nota de distinció
s’arreglarien el cabell i els tocats.
Els homes vestien de forma semblant;
únicament que la túnica podia ser curta
o llarga i podien calçar-se amb botes o
sandàlies, de cuir o d’espart. També lluï-
en joies com braçalets, penjolls i sivelles.
En la cura personal feien servir ungüents
i cremes, tant de bellesa com
per a guarir-se que es guardaven en
petites amforetes, que es coneixen
com a ungüentaris.
El comerç
L’activitat comercial tenia
una alta importància ja fos
amb els pobles colonitzadors
com entre els poblats ibèrics
entre si. La possibilitat de realitzar
un comerç d’intercanvi
afavorit pels excedents agrí-
coles, va veure’s beneficiat
per l’encunyació de moneda
pròpia.
Durant els primers temps del
poblat, arribaren vaixelles
gregues o imitacions fetes
a Emporion i Rodhe. Posteriorment es van posar de moda les que
venien de Campània i Etrúria, a la zona central de l’actual Itàlia. Són
ceràmiques amb un vernís negre molt aparent seguint la tradició de
les ceràmiques àtiques, de la zona d’Atenes.
També arriben algunes peces com a contenidors amb el comerç marítim,
com ara les àmfores per a transportar vi, oli, cervesa, salaons o
cereals. N’hi ha de molts tipus diferents i vingudes de diferents zones:
Sicília, nord d’Àfrica, Massalia (Marsella), Ebusus (Eivissa)…
El comerç II
Bilos
En una d’aquestes peces de ceràmica
s’hi poden veure unes marques fetes al
fons. Es tracta de signes de la llengua
ibèrica. En aquest cas representen els
fonemes “BIL” com a forma abreujada
del nom BILOS, que s’interpretaria
com el nom del propietari.
Els ibers tenien una llengua i un sistema
d’escriptura propis. S’ha aconseguit
desxifrar com sonava, més o
menys, però encara no es pot traduir.
No serà possible fer-ho fins que no es
localitzi, en alguna excavació arqueològica,
un text prou extens en iber amb
una traducció a un altre idioma antic
conegut, com ara el llatí o el grec.
Creences
El món religiós del pobles ibers és
força desconegut. Sabem, però,
que era politeista i basat en el culte
a la natura. Tenien santuaris i coves-santuari
situats en entorns naturals
privilegiats que actuaven com
a centres de peregrinatge, oració i
meditació. Els poblats disposaven
d’edificis de culte amb altars per
practicar-hi sacrificis d’animals.
Tampoc es té coneixement dels seus
déus -tal vegada perquè l’expressió
formal eludeix les formes humanitzades
i se centra en la representació
simbòlica-, però sí d’una certa permeabilitat
cap a divinitats importades
pels pobles colonials: Demèter,
Bes, Àrtemis, Tanit, Astarté...
Creences II
Els exvots es dipositaven als santuaris.
Eren figuretes que s’oferien per agrair
o demanar favors a la divinitat. Es produïen
amb diversos tipus de materials
–bronze, terra cuita, pedra... -i multitud
de formes– figures humanes, d’animals,
petita vaixella, ungüentaris, màscares
de terracota, etc.
El ritual de la mort
Un dels canvis fonamentals que es produeix
amb l’evolució de la cultura del
ferro és el canvi de ritual funerari i la generalització
de l’ús de la incineració en
la cultura ibèrica, si bé en el cas dels nadons
es continua utilitzant la inhumació,
moltes vegades al sòl del mateix habitatge
familiar.
L’organització social dels pobles ibers
era jerarquitzada amb una elit aristocrà-
tica formada pels guerrers. Els seguirien
sacerdots i sacerdotesses que, pertanyents
a les classes socials elevades,
desenvoluparien les seves funcions de
forma ocasional i no pas formant una
casta. Comerciants i artesans configurarien un estatus mig; una gran
part de la població es composaria d’agricultors i ramaders que formarien
part dels estatus inferiors. El món funerari reflecteix aquesta
jerarquització en els aixovars que acompanyaven el difunt en el seu
traspàs, i sovint poden donar idea del rol i funció social del personatge
enterrat.
El ritual de la mort II
El ritu funerari començava a casa
del difunt on se’l vetllava i, en processó,
era transportat a la necrò-
polis per a la cerimònia de cremació
on, situat sobre una pira
de llenya, vestit i acompanyat
per pertinences personals era incinerat.
Les restes òssies que no
es cremaven es purificaven rentant-les,
s’embolicaven amb una
tela i es dipositaven en una urna
cinerària. Era costum retre homenatge
al difunt fent un banquet funerari
en el transcurs del qual se
sacrificaven animals i es prenien
begudes cares -normalment vi, tot
i que també consumien cervesacom
a símbol d’estatus. Part dels
aliments es dipositaven a la tomba
juntament amb l’urna, ofrenes
i aixovar.
Romanització
Fa més de 2000 anys es va abandonar el
poblat dels Guíxols. Ja feia més de dos
segles que els romans havien arribat per
quedar-se. Van desembarcar a Emporion
el 218 aC per prendre el control dels enclavaments
del Mediterrani i barrar el pas
dels cartaginesos cap a Roma a la Segona
Guerra Púnica. S’hi van quedar.
Alguns poblats indigetes es van rebel·lar,
però la revolta va ser definitivament esclafada el 195 aC. El poblat dels
Guíxols probablement es va lliurar de la repressió i va poder fer la seva
en pau, comerciant amb els seus amics i aliats de Roma, els emporitans.
A poc a poc, però, la cultura dels invasors es va anar escolant als poblats
ibèrics. El llatí era la llengua de la cultura, del comerç i del progrés.
Va ser un procés lent, però en 200 anys, la majoria de poblacions indigetes
adoptaran els sistemes de producció dels romans amb grans
cases dedicades a l’agricultura i l’artesania auxiliar, anomenades vil·les,
i abandonaran els poblats, entre ells el dels Guíxols.
Nous assentaments
Es van establir a la falda dels turons
de l’Ardenya prop del mar i
d’una riera que era un excel·lent
port natural, en el lloc que avui
ocupa el monestir.
Una cosa semblant va passar pel
mateix temps al poblat proper
situat a la Plana Basarda -Sta.
Cristina d’Aro-, que en temps de
l’emperador August -finals del s.
I aC principis del s. I dC- es va
abandonar per passar a establir-se
a la vall i treballar la terra
amb el nou sistema romà: les vil·les.
Les produccions es podien comercialitzar pel port natural que oferia
la badia. Les embarcacions de fusta realitzaven el cabotatge partint
de les bases comercials de l’època, com ara Emporion (Empúries)
i Massalia (Marsella), des d’on es distribuïen mercaderies vingudes
de tota la Mediterrània i es podia donar sortida a les mercaderies de
producció local.
La superstició
A part de les creences religioses sempre
hi ha hagut supersticions, creences
establertes per la tradició més enllà de
la religió. Un dels aspectes més estesos
era la por al mal averany, a algunes
accions o fets que portaven mala sort.
Per tal d’allunyar la mala astrugància,
els mals esperits i les malediccions,
el millor era tenir la imatge d’un fal·lus
masculí a l’entrada de la casa o de la
ciutat, i molt millor si el portaven penjat
al coll. És una època en la qual trobem
també molts rituals màgics que creuen
que poden incidir en la realitat -màgia
negra- cosa que promou els rituals protectors
o apotropaics.
Noves creences
El fons substancial de les creences
en la cultura ibera no devia diferir
excessivament del dels pobles colonitzadors.
La invocació a divinitats
protectores de la fertilitat, la salut, la
llar, l’agricultura o l’inframón tenia,
segurament, molts punts en comú
amb les altres cultures mediterrà-
nies amb un nivell de desenvolupament
similar, si bé els mites i els rituals
serien característics de cadascuna
d’elles.
Amb la construcció de les noves
ciutats romanes arriben els temples
dedicats als seus déus i la institucionalització
del culte domèstic als
avantpassats, així com la progressiva
adopció per part dels ibers del
panteó romà.
Una nova religió
Amb el temps, les relacions comercials
canviaran, i les vaixelles arribaran majoritàriament
del nord d’Àfrica. D’aquesta
zona, desembarcarà amb molta força, ara
fa uns 1700 anys, una nova religió que es
va obrint pas al món romà, el cristianisme.
De fet la població uneix el topònim de
l’antic poblat, Guíxols, i el d’un màrtir que
predicava el cristianisme al s. IV dC, Sant
Feliu -o Fèlix-, dit l’Africà. S’acabarà formant,
segles després, el nou topònim pel
que encara avui se’ns coneix, Sant Feliu
de Guíxols.