Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols

TOT EL MUSEU

×
logo Exposició

Hospital

Primera Planta

Espai del metge i de la salut rural

fins el 31 d'agost de 2020

De com la societat de finals del segle XIX, comença a bastir una ciutat més saludable influenciada per les idees higienistes de millora de les condicions de vida i de salut de les ciutats, impulsant canvis transcendentals a la recerca de més benestar pels habitants Sant Feliu i la Vall d’Aro.

La ciutat del benestar

A partir de finals del s. XIX, es crearen nous cementiris fora del centre de les poblacions, dispensaris, escorxadors, mercats, safareigs i altres edificis com la caseta de salvament de nàufrags. Els ajuntaments havien de dedicar recursos per a actuar en casos d’epidèmies, calia que contractessin metges i paguessin aliments i medicines per als més pobres. Més endavant, s’anà generalitzant el subministrament d’aigua potable, la creació de xarxes de clavegueram, l’extensió de l’electricitat i la divulgació de l’ús dels productes de neteja personal, com el mateix sabó.

  • El Passeig del Mar - Adquireix l’estructura amb la que avui el coneixem l’any 1884. Gaudir del paisatge s’entén com un element important de la qualitat de vida a les ciutats.
  • Balnearis - 1893, es basteix l’edifici del Balneario Guixolense, conegut per “Els banys d’en Baldomero” sobre uns banys preexistent que donaven servei des de 1870. No serà fins el 1919 que es construiran els nous Banys de Sant Elm
  • Xarxes de clavegueram i de gas -1882, Sant Feliu es dotà de xarxes més modernes. Els habitatges ja disposen d’il·luminació de gas
  • Escorxador - 1902. Es construeixen els primers espais de quadres per a bestiar i la xemeneia
  • Xarxa d’electricitat - 1907 i 1908 l’electricitat arriba a les cases i als carrers, respectivament
  • Fonts i pous - Font de Tueda, 1908
  • Safareigs del Puig - 1910
  • Activitat industrial - A partir de 1910 es trasllada fora del centre, al barri de Mascanada
  • Asils i hospitals - L'Asil Surís es construeix el 1904 - L'Hospital es renova totalment a partir del 1920-1922
  • Entitats de socors i mútues - 1910 es funden El Montepio Guixolense i La Amistad que anava destinada només a les dones.
  • Mercat cobert. Es construeix els anys 1929-1930
  • Escoles - 1937, es construeix Els Estudis Nous seguint nous objectius per a l'arquitectura, la higiene i la pedagogia
  • Sanatori de Bell-lloc - Entre 1949 i 1950 El Dr. martí Casals convé amb els masovers de Can Riera que pacients amb tuberculosi lloguin habitacions amb dret a cuina per fer-hi estades de repòs com si es tractés d’un balneari de muntanya.

Cercant remei

Els diferents camins per recuperar la salut, amb la medicina i l’alimentació a casa, o anant-la a cercar en els professionals mèdics (metges, llevadores,practicants, farmacèutics i remeieres). El tresor de la salut- de no perdre-la i de recuperar-la- el cerquem en el nostre entorn més immediat (la casa, el veïnatge, la ciutat, en professionals i institucions especialitzats) i també en altres indrets, com ho féu el primer turisme de balneari de la Costa Brava. Cal parlar de pluralisme assistencial, un mateix paisatge on hi conviuen i es relacionen els professionals: metges, infermeres, llevadores, practicants, farmacèutics, manescals, guaridors populars, amb les pràctiques d’autoatenció o de medicina domèstica. Els anys on situem aquests professionals comencen passada la meitat del s. XIX, i acaba als anys 50 del s. XX..

La salut a casa

A principis del segle XX, abans de decidir cridar el metge, mai massa aviat, es practicava una medicina de casa, a partir dels sabers acumulats amb l’experiència de les nombroses malures de grans i petits, i sobretot per la pràctica compartida entre mares i filles, tietes i nebodes, àvies i nétes. Les dones de la casa tenien cura de de la ventilació de les cambres, la neteja, l’alimentació, cures a base de bafs, rentats, lavatives, purgues, xarops, pastilles, i naturalment les infusions d’herbes que s’anaven a collir o es compraven a ca l’herbolari o a la farmàcia.

Abans i ara

Les cases no tenien les comoditats ni les condicions que tenen la majoria d’habitatges en l’actualitat. Les cambres a vegades comunicaven amb els espais dedicats als animals. Com conservar els aliments, la qualitat de l’aigua, com escalfar-se o poder comunicar-se són situacions que ens ajuden a veure com ha millorat la vida dins d’una casa al llarg del temps.

Pots i calaixos d’herbes

La pràctica de recollir plantes medicinals silvestres o herbes que servien de remei i condiment: farigola, romaní, ruda, sàlvia, herba de Sant Joan,... era permanent. Sovint homes i dones coneixedors de les seves propietats i també dels seus riscos, aprofitaven les passejades lúdiques per buscar en marges o rierols plantes i herbes que, assecades o no, podien conservar-se. Bolets, herbes com fonoll o fruits com mores, maduixes o groselles que després es confitaven. En molts horts hi havia el racó de les plantes medicinals i els condiments, i en moltes cases, en testos ben assolellats, s’hi plantaven algunes plantes, com si fos un petit jardí botànic.
A l’exposició pots flairar i jugar a endevinar quina planta hi ha dins del calaix:
  • Farigola
    “L’aigua de farigola, tot ho consola”
    Sabies que hi ha una planta que bullida en aigua s’usa per calmar les picades de mosquit?
  • Romaní
    “L’esperit de romaní, el dolor fa fugir”
    Sabies que hi ha l'oli d'una herba que alleugereix el dolor dels cops?
  • Ruda
    “Casa amb ruda al balcó, no hi entra mai el doctor”
    Sabies que per al mareig es prenia xocolata desfeta barrejada amb una herba una mica pudenta?
  • Sàlvia
    “Qui té sàlvia al seu hort, gran remei té molt a prop”
    Sabies hi ha una planta que es pren en infusió per millorar la circulació de la sang?

La taula parada

“Dase una preferencia indiscutible a la pesca fresca o de salazón, de que se hace un consumo tal que raya en increíble, siendo de admirar la estima en que está aquí el bacalao y el pez palo y ancho arenque (...). Consúmese todo género de mariscos en gran cantidad y buena parte de la población come pan hecho con el trigo recogido en estos campos (...) El bacalao, los arenques y las anchoas se pierden entre las cantidades inverosímiles de tomates, pimientos y berenjenas de sus bodrios indigestos. Son además considerables las cantidades de fruta verde que aquí se consume. Hay una afición decidida por la fruta sin sazonar» (Dr. José Oliu, Topografia médica de San Feliu de Guixols, manuscrit de 1880, pàgs.75-83). L’alimentació es basa en productes frescos i propers, i d’altres que han acabat considerant-se tradicionals com el bacallà salat i el peixopalo sec. Sardines i anxoves, marisc, i productes dels boscos de les Gavarres i d’Ardenya (els ous de reig, els espàrrecs, els recordats recuits de drap de Vallvanera). De l’horta, sempre han tingut fama les verdures primaverals, com els pèsols i les faves. Cal comptar que en ser Sant Feliu un punt de comerç marítim rebia amb més freqüència aliments provinents d’altres parts del món que enriquien la dieta local.
Plats tradicionals:
  • Bacallà amb cigrons, ous durs i carxofes
  • Peixopalo
  • Suquet d’anxoves
  • Brunyols amb licor estomacal
  • Pa amb vi i sucre
  • Pa amb oli, sal i xocolata
  • Postres de músic
Descarrega’t les receptes de l’exposició: aquí

El rebost

A les cases sempre hi havia una cambra reservada a rebost, de magatzem d’aquells aliments que es podien conservar a través de diferents procediments: salats, assecats, confitats, adobats, fermentats, al buit, en pols, etc… Patates, grana, arròs, alls i cebes, bacallà, arengades, anxoves, bolets, bitxos i tomata en conserva, fruita seca, pomes, codonyat, productes de la matança del porc,... són alguns dels aliments que hi podem trobar. També vins, aiguardents, xarops i vinagres. I alguns remeis com els xarops de saüc o l’oli de peix porc.

Els professionals de la salut

En el camí d’atendre la salut es cerca, fora de l’entorn familiar, als professionals especialitzats. Dins de la medicina oficial, el 1851 a la Vall d’Aro hi havia disset professionals mèdics (metges, cirurgians, farmacèutics i veterinaris) i un nombre per concretar de remeieres. No es parlava llavors del dret universal a la salut ni existia la Seguretat Social. Era un temps d'una relació estreta entre tots els professionals, que es va ampliar a practicants, infermeres i llevadores fins a mitjans del s. XX. Però no amb les remeieres. Alguns metges com Martí Casals o Josep M. Rubió prescrivien remeis tradicionals com bafs i gàrgares amb romaní, però molts metges tenien una opinió negativa dels remeiers, i els culpaven que el pagès trigués massa en avisar el metge. Molts professionals cobraven dels pacients a través de les conductes: una retribució anual, enespècie o en metàl.lic, molt útil per a les classes populars i mitjanes.

El metge rural

Mancats de mitjans, no tenien altra sortida que exercir una medicina més integral que sovint portava a una relació ben familiar amb els seus pacients. Li calia actuar en diversos camps de la medicina, en contraposició a l’actual especialització del metge d’avui dia. Lligat al territori on es queda tota la vida exercint, el metge inverteix una part importantíssima de la seva activitat professional en les visites domiciliàries en territoris prou amples, però també visita al seu despatx. Lluny de les grans ciutats, els metges sovint actualitzaven els coneixements mitjançant l’amistat d’estiuejants i visitants eminents a la Costa Brava. És així com el Dr. Martí Casals va reunir un gabinet excepcional.

Arribar fins a on calgui

La imatge del metge arribant al mas i marxant de matinada ha estat real fins fa menys de mig segle. Els metges rurals arribaven a les cases dels seus pacients- depenent de l'època- en mules, cavalls, bicicletes, motos o cotxes.A la Vall d’Aro l’accés era fàcil a la plana, però no als masos de les Gavarres o de l’Ardenya. A la cartera o a la motxilla Hi duia els estris necessarisper poder afrontar -ràpidament i lluny de centres que el poguessin ajudar-tot tipus d’emergències: reduir una fractura, fer una punció lumbar, resoldre un part complicat o practicar una petita cirurgia.

Galeria de personatges

Metge: Martí Casals

Martí Casals va estar durant trenta-cinc anys al servei dels habitants de la vall. Se’l recorda sempre en bicicleta o en la motocicleta Guzzi, disponible a qualsevol hora del dia o de la nit, amb la seva motxilla. Al principi, pel seu estil esportiu i vestimentes senzilles, l’anomenaven «el pagès de Castell d’Aro». Va néixer a l’Argentina el 1902. Es va llicenciar entre les facultats de Barcelona i Madrid. Del 1929 al 1932 va tornar a l’Argentina, primer als camps petrolífers de Salta, on va estar en contacte amb la població índia, i després a Mendoza. El 1934 va arribar a Castell d’Aro, per substituir el Dr. Rubió. També fou el metge de l’Hostal de la Gavina de S’Agaró on pogué conèixer tant actors de cinema com científics, un d’ells el pare de l’anestesiologia moderna Dr. Macintosh. Va exercir fins al 1969, i morí el 1983. Casals, orgullós de ser un metge de poble, tractà al mateix temps qualsevol pacient, sense cap mena de distinció social. Alguns grans noms de la medicina catalana (Trueta, Puigvert, Rozman,...) li oferiren càtedra a Barcelona, però ell sempre rebutjà aquests oferiments. Sovint utilitzà les iguales com a forma de pagament i intercanvià els seus serveis mèdics per espècies: blat, patates, verdures, etc.

Llevadores, practicants i infermeres

Al costat dels metge, hi havia la infermera i el practicant. La primera era una professió femenina; la segona, masculina. Les llevadores tenien cura dels embarassos i parts; de vegades calia que es quedessin a casa de la partera un dia sencer. En aparèixer els primers símptomes del part, s’anava a cercar la llevadora de pressa i corrent, i ella organitzava l'assistència, ajudada sovint peraltres dones habituades a tenir un munt de fills i ajudar a les altres a tenir-los. Al bateig, era la llevadora qui acompanyava el pare i el nadó, mentre la mare es refeia a casa. A la Vall d’Aro també els practicants van ser figures cabdals en una època en què els accessos als punts més aïllats eren complicats i els recursos escassos. Van ser ajudants dels metges però, també, un puntal en l’assistència als malalts.
Practicant: Aquilino Pardo
Va arribar a Sant Feliu de Guíxols i durant molts anys va ser el practicant del doctor Martí Casals. Anaven plegats de casa en casa «deixàvem la moto fins a on arribàvem i llavors, amb la motxilla hi acabàvem d’arribar». El dia de la nevada més gran que mai havien vist a Sant Feliu de Guíxols, el doctor Casals i ell havien d’anar a fer una transfusió. La casa era a dalt de Pedralta i allà hi havia una nena que necessitava la sang de la mare perquè l’alimentés. «Quan la gent ens va veure a la carretera, amb un metre de neu...». Finalment van arribar a la casa, van fer la transfusió i la nena va seguir viva.
Llevadora Joaquima Sala
A Joaquima Sala Cebrià, tothom l’anava a buscar a casa a qualsevol hora. “Una vegada va néixer una criatura que no era del temps. I no hi havia incubadora. Varen avisar el metge, que va dir: “No facis, perquè no podrà viure. Aquesta criatura no arribarà a terme.” Havia agafat una capsa de sabates que els va demanar a la família, va posar-hi una ampolla d’aigua calenta, ben embolicada de cotó, i la criatura va tirar endavant.” Era filla de pagesos, nascuda a Torroella de Montgrí. Féu els estudis de practicant i de llevadora a Barcelona. Acabada de diplomar, amb 23 anys, va anar de titular a Sant Feliu de Guíxols, fins a la seva jubilació el 1950.

Apotecaris i farmacèutics

Durant aquests anys, el metge tenia una estreta relació amb el farmacèutic. Fins el 1930 només hi havia 30 o 40 medicaments sintètics. Per això, els farmacèutics havien de preparar les seves pròpies medecines amb matèries primeres, com extractes de plantes i a mà. Els ingredients es molien i es premsaven per a fer pastilles o bé es dissolien en líquid per aconseguir ungüents. A les farmàcies es practicaven les fórmules farmacèutiques tradicionals, aquelles que prescrivien els metges en receptes i llavors es materialitzaven al laboratori, que solia ser a la part posterior de l’establiment, ple de matrassos, tubs d’assaig i morters. Progressivament es donaria un canvi de rol en els farmacèutics: d'elaboradors artesanals de medicaments passarien a revenedors d'específics produïts en laboratoris industrials. Aquesta "revolució farmacèutica" fou possible pels avenços de la química, el naixement de la farmacologia, l'extracció dels principis actius dels vegetals i l'elaboració de materials sintètics.
Farmacèutic: Josep Maria Riera Frigola
El seu gendre, Francesc de la Peña, recorda que quan Riera va muntar la farmàcia, junt amb el farmacèutic guixolenc Ruscalleda, van implantar «la prova de l’embaràs de la rana, que portaven l’orina a les farmàcies. També feien unes proves amb uns conills porquins que els teníem a la farmàcia. Amb una gàbia teníem sempre granotes i conills”. En Josep Maria Riera Frigola de jove volia ser arquitecte, però va acabar fent magisteri i després de la Guerra Civil, va estudiar farmàcia. En casar-se amb la guixolenca Conxita Prim, va comprar la Farmàcia Carrera, que va passar a anomenar-se Farmàcia Riera. Riera també venia un xarop de cola que fabricava a la rebotiga; feien iogurt, com a medicament que protegia l’estómac, i també fabricaven sabó i xampú.

Les remeieres

Sempre hi ha hagut gent que ho ha sentit molt i altres que creien que era bruixeria o incultura (Conxita Pijoan, curandera, Llagostera 2006). El recurs als guaridors o curanderos era ben present però seria secundari ja a la segona meitat del segle XX. La paraula curandero, en català i castellà, és un mot incòmode perquè té connotacions pejoratives. Les remeieres i curanderos, en alguns casos, són persones que resolen tot tipus de problemes de l’esquelet i la musculatura, moltes lesions produïdes per mals gestos i caigudes. Utilitzen remeis d’herbes per a altres malalties i coneixen algunes oracions remeieres. També atenien malalties com l’espatllat, l’esllomat i l’anuat, l’enaigament: estats d’ànim decaiguts, malastrugança, desgana i decaïment. Fins fa mig segle eren comuns a moltes poblacions del Principat i han estat substituïts primer pels cirurgians i practicants, que des dels dispensaris municipals van anar deixant sense sentit la seva feina i, posteriorment, pels fisioterapeutes, massatgistes, osteòpates o quiropràctics, que sovint han incorporat tecnologies del cos procedents de les cultures orientals.
Remeiera: Fina Camprubí
A la Fina Camprubí, la va portar a dedicar-se a les herbes remeieres el preu dels medicaments a la postguerra i l’ús de les herbes que en feia la seva mare (vi de saüc, farigola, romaní,...). Va anar-ne aprenent i l’any 1977 encara venia herbes al Mercat de Sant Feliu: paquets per als refredats, l’estómac, la circulació, la sang, el reuma; fins i tot, alguns metges n’hi compraven. La seva parada semblava un consultori, la gent anava a preguntar-li i ella els observava, feia preguntes i els recomanava herbes.
Remeiera: Teresa Girbal
De la Teresa Girbal, ens diu la seva filla, que el dia del seu enterrament a Sant Feliu hi va anar una gernació. Feia olis, ungüents i era experta en trastorns de tipus nerviós, decaïments i enyoraments. Però la principal especialitat de la Teresa eren malalties cròniques, dolors reumàtics, accidents de lligaments o torçades de genolls peus, espatllats. “No cobrava a ningú, i el pacients li duien regals de roba o altres objectes. No s’hi guanyava la vida”.

Comparteix aquesta pàgina